Ara que surten les seves memòries fixem-nos en el llenguatge que gasta. El llenguatge et delata com un regueró de sang delata un assassí. I la veritat és que Mariano Rajoy, expresident del govern espanyol, és un curiós fenomen lingüístic que no deixa ningú indiferent amb tants assassinats a la lògica i a la gramàtica que duu acumulats a la biografia. Probablement ens vam fixar en la seva peculiar personalitat gràcies, precisament, a la manera que té de parlar. Quan era vicepresident del govern espanyol i, davant de la catàstrofe ecològica del Prestige, va creure convenient que del que havia de parlar era dels famosos “hilitos de plastilina”, amb hilarant gest de gran solemnitat tècnica, de capità de vaixell que té la situació sota control. Sempre s’ha presentat com un moderat polític però és només una exageració més. En realitat és més dur i radical que José María Aznar. Ningú autènticament moderat té la gosadia de ser tan abusivament espontani en contra de la lògica. O tan animal, segons com es miri. Seva és la frase: “Quien me ha impedido cumplir mi programa electoral es la realidad”.

A mesura que va anar acumulant poder va incrementar l’exhibició de les seves capacitats expressives. Tothom recorda el famós discurs que descriu de quina manera els veïns d’un municipi n’escullen l’alcalde o la sentència d’expert coneixedor de terrissa: “La cerámica de Talavera no es cosa menor, dicho de otra forma: es cosa mayor”. No s’hi pot fer més, a l’expresident li agrada molt el llenguatge sentenciós i presumeix dels coneixements més inesperats i sorprenents. Com quan proclama que “A veces la mejor decisión es no tomar ninguna decisión, que también es tomar una decisión” o quan cita Galileu: “Como decía Galileo, el movimiento siempre se acelera cuando se va a detener”. O quan fa una pregunta als de Podemos: “¿Ustedes piensan antes de hablar o hablan tras pensar?”. La renyada que, per exemple, va dedicar a Pablo Iglesias durant la primera moció de censura, és digna dels millors destructors del llenguatge humà: “Cuanto peor mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí el suyo, beneficio político”. Digues-la unes quantes vegades. Mai no l’acabes de valorar prou, per molt que la repeteixis, per molt que l’estudiïs. No hi falta ni hi sobra res, és una frase senzillament perfecta i impossible d’imitar com impossibles d’imitar són les grans troballes de la creació humana. I és que Mariano Rajoy fou també el creador d’un personatge importantíssim del discurs polític espanyol, banyat per la cursileria populista i popular, un personatge sense nom conegut com “la nena de Rajoy”, una imaginària ciutadana, menor d’edat i idíl·lica, a la qual volia dedicar ingents esforços com a president del govern espanyol.

Tenint en compte que oficialment treballa com a registrador de la propietat i que tampoc és un feiner acreditat, avui sorprèn força que hagi estat capaç d’escriure tot solet un llibre de memòries polítiques. Probablement haurà rebut ajuda. El llibre és tan eixut i escàs que, no cal dubtar-ne, es deixa fora la vena surrealista i embogida del personatge, el millor del personatge, l’experiència humana del poder d’algú que va assegurar que “para mí, ser presidente del país es la pera”. El que sí que recull és el llenguatge sentenciós i pompós de Rajoy, el llenguatge d’una Espanya grandiloqüent i miop que va ridiculitzar Pedro Muñoz Seca a La venganza de don Mendo. Don Mendo Rajoy, quan parla del conflicte català no demostra cap empatia, cap comprensió, no se sent president del govern dels catalans de cap de les maneres, en cap moment. Hi trobem, això sí, les conegudes mostres de supèrbia espanyola: “tamaña desfachatez”, “cúmulo de ilegalidades y tropelías”, etcètera.

Jordi Galves
Diari de la revolta (36) Zaragoza, la lògica fatxa Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (35) Escull, o te la foto o te la foto Jordi Galves