Hi ha vàries maneres de localitzar un farsant contemporani, un aixecador de camises, un impostor, digueu-li com vulgueu, vaja, d’un venedor de fum. Avui n’estudiarem una i és bastant útil de saber-la. Diu així: tot impostor acostuma a ser, a més a més de mentider, un cursi. És a dir, que és mentider i doblement mentider. Aquesta sentència o astúcia no fa referència necessàriament al cursi domèstic, posem per cas al marit (oi, Ramonet?) que fa el salt a la dona i per això li porta un ram de roses a deshora, tot emocionant-se sospitosament quan fa esment dels fills, carn de la seva carn. No és només, això, el cursi és sempre un ignorant i, com que la ignorància és sempre ben atrevida, acaba esdevenint un temerari, un cavall que galopa sobre la pell d’un tambor. L’impostor té un coneixement tan escàs del món dels sentiments, li és tan aliè que quan es posa campanut i solemne se li nota que la seva campana és de llautó i no de bronze ben brunyit. No sap parlar de sentiments, només ha sentit campanes i esdevé desmesurat, artificiós, ridícul. La veritat és que quan un senyor li diu a una senyora que té les dents com a perles o alguna cosa així s’ha de suspendre immediatament tota comunicació, tot diàleg. Sense més explicació. No només està passat de moda, a més a més és d’una cursileria enganxifosa com una vorera de carrer regada britànicament amb sangria.  

La premsa en general —i alguna en particular—, té molta culpa de la cursileria que prova de petrificar-nos en estàtues de sucre. Quan es parla del descrèdit dels polítics s’ha de recordar que no s’hauria arribat a aquest punt de saturació edulcorada sense la complicitat sense escrúpols de la mal pagada canallesca. Aviat podrem tornar a aquell punt en què molts periodistes, com abans de la Guerra Civil, duien el folre de les butxaques plastificat per encabir-hi el menjar que havien pogut arreplegar en les recepcions amb canapès per alimentar les seves famílies. Per la melassa els coneixereu, per la seva immoderada dolçor. Ahir mateix, per només posar un exemple a l’atzar, Miquel Roca i Junyent, pare de la Constitució Espanyola, un personatge tan semblant al senyor Scrooge i al senyor Burns com s’assemblen entre si tres gotes d’aigua, signava una convocatòria d’accionistes en català d’una empresa de la qual és secretari del consell d'administració. “Banco” i no “banc”, alerta, sense pietat ni coherència ni cap més consideració ni respecte per la llengua dels seus pares i dels seus avis. Ni pels ciutadans que el van votar quan es presentava com a “nacionalista català”. Roca i Junyent és l’advocat que, “levitant”, segons les seves pròpies paraules, va afirmar que la llei és igual per a tothom en sentir el veredicte del judici la infanta.

Veurem com els milhomes Jordi Pujol i Fèlix Millet, autèntics cursis de la pàtria, que suposadament l’havien avantposat a qualsevol altra cosa divina o humana, en realitat no havien fet res més que viure’n

Estem aprenent moltes coses sobre l’exageració emotiva gràcies a aquesta justícia de sucre des que és més autènticament pública i més coneguda de tot el poble, en qui resideix l’única sobirania legítima. Demà començarà el judici del cas Palau i segurament veurem sortides de to riques en cursileria. Veurem com els milhomes Jordi Pujol i Fèlix Millet, autèntics cursis de la pàtria, que suposadament l’havien avantposat a qualsevol altra cosa divina o humana, en realitat no havien fet res més que viure’n, servir-se’n. Estimaven i estimen tant Catalunya que ens han aconseguit avergonyir a tots, sense distincions polítiques. La justícia de sucre jutjarà ensucradament i valorarà, pel que valen, els altíssims sentiments dels cappares de l’antiga Convergència.

Deia Ausiàs March que els que s’escalfen molt traspassen la veritat. És per això que continuarem trobant en altres latituds polítiques el desvergonyiment de la cursileria, arreu on gosem mirar. Va ser també ahir, en un diari, quan vam poder veure com Antoni Puigverd feia el tradicional article sobre el carnaval coincidint amb aquestes dates tan assenyalades per les disfresses i antifaços. I com Joaquim Nadal, en un altre periòdic, es picava l’ampli pit, enorme pit, sensible pit, desconsolat, perquè la democràcia sembla que està desgastada. I lamentava amargament que es posi en qüestió al servidor públic. A mi, ho juro, pobre noi, em van saltar les llàgrimes.