La vida és massa curta per perdre el temps en segons quines parides, absurdes, però és que ens hi obliguen. Parides despullades de lògica i que, per tant, només serveixen per sembrar el pànic entre el personal, per entronitzar l’arbitrarietat, el sense sentit, per recordar-nos el pitjor malson de Franz Kafka, sí, ho heu endevinat, el de la terrorífica burocràcia judicial, el de la justícia completament desvinculada de la realitat, del humanisme, del sentit comú. Els polítics sempre són criticats però, com que es presenten a les eleccions, almenys, els més responsables i honrats, miren de no desvincular-se gaire de la gent i de tocar una micona de peus a terra. Els jutges espanyols, a diferència dels nord-americans, com que mai no han de passar comptes amb el poble sobirà —de qui emana la legitimitat de la justícia— viuen altius i despreocupats. Es creuen déus en el seu món celeste i superior, suprem, en la seva pròpia realitat paral·lela, en la seva pròpia, exclusiva, Lluna particular, en les seves pròpies fantasies grandiloqüents. Sí, estic d’acord amb l’Albert Pla, que si per dur un simple cotxe cal passar un control antidrogues, per dur un país, amb molt més motiu, caldria saber quines substàncies consumeixen o no consumeixen els membres de l’Executiu i del Parlament. I pels mateixos motius també m’agradaria saber, perquè jo pago tota aquesta festa, si jutges i lletrats, si tots aquests treballadors públics i representants legals, van o no van a la feina sota els efectes dels estupefaents. O si van a la feina i fan la feina amb una salut mental deficient o manifestament millorable. Si, per fer de professor, et fan expedir obligatòriament un certificat que digui que no tens antecedents penals com a pedòfil, per fer de jutge, de fiscal, d’advocat, seria adient poder acreditar que no s’està com un llum, com una cabra, si no t’has de passar per uns grans magatzems i comprar-te alguna peça de moda, ben bufona, a la secció de camises de força.

Ahir van condemnar Ana Julia Quezada, l’assassina del malaguanyat Gabriel Cruz, la perversa dona que va matar un pobre infant indefens. Cap càstig no sembla prou sever per aquesta persona tan cruel i falsa, però cal anar amb compte amb jugar al joc de les aparences, amb abusar de segons quins arguments, amb les humiliacions innecessàries, amb exercir una justícia més emocional que ponderada. És just que se la condemni a la màxima pena, ben d’acord, però l’advocat de l’acusació, el senyor Francisco Torres, potser es podria haver estalviat fer referència al físic, a la cara de l’acusada, a la “cara d’assassina freda i sense escrúpols” perquè si els criminals duguessin escrit el seu crim a la cara, com Caïm, la feina de la policia seria bastant més fàcil del que és en realitat. La justícia no jutja cares sinó fets. Un judici no és un concurs de simpatia. No sabem quins coneixements d’història té aquest lletrat, però el cert és que es va deixar endur pel principi del melodrama i per l’exhibicionisme quan va sostenir que: “si haguessin estat a l’edat mitjana l’haurien trossejat a bocins”. “No pot ser al carrer perquè matarà més nens, i estic convençut que en Gabriel no és el primer”, va afegir, i tenia tot el sentit fer-ho i d’expressar les seves pors. Però les faules de La Fontaine i les històries terrorífiques dels germans Grimm, amb ogres, infanticidis i bruixes, mai no poden ser el referent cultural que s’ofereixi al jurat, un conjunt de supersticions arcaiques en contra de les dones assassines, connotat molt més negativament perquè es tracta d’una dona i no d’un home. És una assassina, no una bruixa. Els tribunals ja no jutgen bruixes. L’advocat va concloure que l’acusada “no té dret a respirar el mateix aire que nosaltres”. I ja que, de moment, l’aire encara és lliure, i per a tothom, també per al senyor Urdangarin, per als presos islamistes, per als narcotraficants empresonats, la jutge no hauria d’haver permès que es fessin, públicament, aquestes proclames subreptícies a favor de la pena de mort durant la vista d’un judici. La pena de mort és tan il·legal com l’assassinat, mentre no canvii la llei. L’aire també és dels criminals. Ningú té dret a negar-li a ningú el dret a respirar el mateix aire que respirem els altres. És per això que ha estat condemnada i serà castigada la senyora Quezada, precisament per haver negat aquest dret a respirar al pobre Gabriel. Molts tenim el cor encongit, trencat, per aquesta història real. Però la justícia no pot seguir la lògica cruel dels criminals.