Sandro Rosell sap ara el que és la presó, que abans no ho sabia. Que abans parlava per aproximació, com parlem la majoria, sense saber gaire de què parlem. Ara els presos polítics també saben el que són els barrots, el que són els desgraciats, el que són els marginals i els indesitjables, que abans no ho sabien gaire. Ara els presos ja tenen amics procedents de la part més baixa de la societat. Ara tots ho sabem tot una mica millor i ara tots ens coneixem millor. Ara sabem qui és Oriol Junqueras, en tot el seu esplendor, i ara tenim una imatge més nítida de Jordi Sànchez, ara sabem més exactament el que són les institucions espanyoles, ara sabem que la justícia serveix per reprimir i no pas per restituir, i no pas per reparar un delicte. Ara ja ens hem fet tots una mica més adults. Un cop vist el que ha passat, crec que la majoria ens estimem més aquests polítics que ja han passat per la presó, aquests homes i dones importants que han conegut la misèria, la persecució, la duresa de la repressió. Perquè tenen més empatia. La gran diferència entre els líders polítics independentistes i els d’Espanya és aquesta, que n’hi ha que parlen per aproximació i n’hi ha que parlen per convicció i des del coneixement exacte. Jo no contractaria per a la cuina d’un restaurant cap cuiner que no tingués experiència de fogons ni cap venedor que mai no hagués estat estafat. Mirar les coses des de l’altra banda és fonamental, com acaba d’aprendre Boris Johnson, 55 anys, primer ministre, pare d’un vailet i parella de la senyora Carrie Symonds. Johnson també és autor d’una important biografia de Winston Churchill. I pel que diu tothom mai, fins ara, no havia tingut cap destret ni havia viscut cap situació greu com ara una guerra.

Una cosa és fer un ou ferrat i una altra, molt diferent, és pensar, imaginar, suposar, que ferres un ou. Els presos polítics catalans són els primers polítics en molt de temps que han conegut la presó, els primers que saben el pa que s’hi dona, els primers que tenen una experiència de la part incòmoda de l’existència. Els primers dirigents que tenen relacions personals amb gent de la part incòmoda de la societat. Boris Johnson és ara un millor polític del que era abans precisament perquè ha patit la malaltia del coronavirus i, perquè com ell mateix ha reconegut, ara sap de què va la brutal malaltia. Ara sap què és estar a les portes de la mort, ara sap l’enorme valor de la sanitat pública. Un indret on vas tocat de mort i, normalment, en surts totalment recuperat. Potser per això de l’experiència, les societats antigues s’estimaven més dirigents polítics com més vells millor, perquè asseguraven un cúmul d’experiències, imprescindibles per al bon govern, per a la correcta gestió dels afers públics. D’aquí neix el senat romà, que no vol dir sinó una assemblea de vells, de persones que la saben llarga i que ja han passat per tot. Avui la nostra societat s’estima més ignorar la presència intimidatòria, inevitable, de la mort i projecta la celebració sistemàtica de la joventut, com en el cas del primer ministre del Canadà, Justin Trudeau. No sobraria exigir als nous dirigents polítics un certificat de sanitat mental, un perfil acadèmic i professional. I també una plena consciència de les qüestions essencials de la vida, com ara el memento mori. Quan saps que pots morir en qualsevol moment, quan no t’oblides de la mort, probablement esdevens més humà, menys sectari, més partidari de la vida. De la bona vida dels altres, de la gent que t’ha votat.