El diputat Joan Tardà vol entendre’s amb el PSOE i Podemos per fer-hi un pacte. Ahir va publicar un article a El Periódico per defensar-lo. El pacte, ens diu, hauria d’eixamplar la majoria social de l’independentisme, perquè sembla que no som prou electors separatistes, quan, en tot cas som els mateixos, i potser uns quants més que abans de l’1 d’octubre, exactament quan Tardà defensava la proclamació unilateral d’independència. L’article és un text realment millorable i sorprèn que hi utilitzi arguments tan inconsistents. En primer lloc perquè ni el PSOE ni Podemos, partidaris d’Espanya, estan gens disposats a deixar créixer l’independentisme i, encara menys, si és a costa dels seus votants tradicionals. I en segon lloc perquè Joan Tardà critica “arguments tan reduccionistes com ara ‘com més presos millor’ ” i simultàniament ens diu que “dit en paraules planeres: s’albiren temps de desobediència civil i de resistència no violenta si s’incrementen les desavinences i la manca de diàleg”. El diputat s’equivoca del tot, tant en la forma com en el contingut, vostès ja ho hauran vist. El verb ‘albirar’ no és ni ha estat mai una paraula planera. I mai l’espanyolisme rampant dels partidaris de l’article 155, l’espanyolisme satisfet d’ara, permetrà que la resistència civil es pugui dur a terme sense més presos, sense més desafiaments a la política intransigent de l’Estat Espanyol. A no ser que els presos dels que parla Tardà no siguin presos de debò com ho és Oriol Junqueras, que siguin presos només simbòlics, de mentida. O que la desobediència civil sigui només simbòlica, que sigui una desobediència només de cara a la galeria, només per aconseguir vots i prou. Amb Tardà mai se sap.

Conec des de fa molts anys el diputat Joan Tardà, potser no tants anys i panys com fa que ell es dedica professionalment a la política, però el cert és que fa molt de temps. Ha estat l’etern subaltern, l’etern número dos a Madrid, l’etern encarregat, l’home de fer feines. En la seva condició d’encarregat, armat amb motxo i galleda, ha sobreviscut sempre totes les direccions polítiques d’Esquerra Republicana. Encarregat de dir públicament allò que els líders del seu partit no gosaven dir o no sabien si ho havien de dir. Quan van tenir l’escissió del Reagrupament de Joan Carretero, Tardà era allà per parlar durament. També per parlar contra Solidaritat Catalana. Quan s’havia de clavar una empenta a Artur Mas perquè deixés la presidència de la Generalitat, Tardà va dir el que volien que digués, que l’hereu de Pujol se n’havia d’anar. Quan el plantejament va ser un altre, el de sacrificar Carles Puigdemont, Tardà va parlar obertament de sacrifici presidencial. Solemnement, sempre fa igual, pren la paraula i l’engalta sense miraments, sense aturar-se a reflexionar ni un instant perquè li han encarregat aquella missió, es veu que vol enllestir i anar-se’n a casa. Defensa el règim de Nicolás Maduro o el que molt convingui, li és igual. És un polític obedient i, de vegades, entranyablement còmic. Encara recordo una piulada antològica que va fer el 22 de març de 2017 a propòsit dels empresonats d’Altsasu: “Acusar d terrorisme i empresona ciutadans d’Altsasu arran baralla en un bar només té un nom: irracionalitat, desproporcionalitst i vejança” (sic). Naturalment a través de la xarxa li vaig preguntar si allò, com ell deia, només tenia un nom per què n’havia posat tres.

Ara em temo que del que es tracta és de treure els presoners polítics de la garjola. A qualsevol preu, fins i tot a canvi de renunciar a la independència durant una bona temporada. Tant és que Oriol Junqueras hagués afirmat fa mesos que la seva persona era poc rellevant i que, si per ventura, l’empresonaven n’hi hauria una altra persona i una altra i una altra, i així indefinidament, que ocuparien el seu lloc fins a aconseguir la independència. Els presos han pres el protagonisme a la independència en el seu relat. El pacte que proposa Tardà, més enllà de les paraules que mai acaba de dominar del tot, entenc que seria aproximadament aquest: l’independentisme renunciaria a la independència —durant vint o trenta anys?—, abandonaria el legitimisme del president Carles Puigdemont a canvi d’una amnistia general que alliberés els presos i tots els encausats. Afavorint un pacte d’Estat que portés el PSOE a la presidència del Govern espanyol. No dic que no sigui una bona o una mal idea. El que no suporto és que no sigui clar, que ens expliqui sopars de duro.