Donar-li la raó a un fanàtic, encara que la tingui, és contribuir al fanatisme, als insults que escampa, a la seva escòria mental, a la seva intolerància, a la seva intransigència. L’escriptor que ensopega i cau de morros dins del fangar professional no necessita d’una colla de personatges embogits, els quals, per sentir-se millor, per omplir les seves frustracions, per oblidar una estona la seva dimensió pigmea, es cargolen de riure, d’un riure de hiena i de suprematisme fecal. I no, no és cert que en aquesta societat hi càpiga tothom, no podem conviure amb tothom, ni amb els violadors de la Manada ni amb els linxadors de les xarxes socials, ni amb els valents que s’amaguen darrere l’anonimat cibernètic, ni amb els calumniadors desinformats, ni amb els destructors de l’adversari polític al que volen eliminar com a enemic, indefinidament. El cap del fanàtic escapçat només entén d’oposicions pures, de blanc i de negre, de dreta i esquerra, d’Espanya i de Catalunya, de Madrid i de Barça, dels seus i dels altres. El diàleg no existeix per aquestes persones que converteixen l’intercanvi d’opinions en un cru pugilat verbal, en una obsessiva espiral de confrontació que és el principi de la guerra. El joc sempre és el mateix. Ells sí a tot i els altres no a tot. És ben simple i ben trampós. Trair la democràcia, la cultura i la civilització és donar honradament la raó a un fanàtic, perquè la raó, de fet, li és absolutament igual, en realitat el que vol és eliminar-te i quedar-se sol i imperial dominant el terreny de joc, despersonalitzar, disminuir les persones que pensen diferent. El fanàtic té un arnès que impedeix que li arribi cap idea nova, cap lògica, cap contradicció o paradoxa, se sent segur dins la seva llauna d’intolerància. El fanàtic va a mort i crida la mort, també a la mort del temps, a l’anacronisme, a la rivalitat de la selva que en la nostra societat moderna ja s’ha vist superada per l’evolució, per la col·laboració i l’entesa, per la concòrdia. Quan no es vol dialogar amb els que pensem diferent, d’alguna manera, se’ns pretén esborrar del mapa. Quan se’ns exigeix que renunciem al diàleg se’ns demana que siguem com ells o que desapareixem. I, no, no ens pensem deixar matar, ni permetrem que se’ns esborri de la vida pública. Els malcontents i els disconformes amb l’actual situació política som aquí per combatre el fanatisme i l’arbitrarietat. I no, no hi ha ni haurà normalitat mentre no es reconegui el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya. El dret a decidir.

Deia en 1999 el meu mestre Francisco Umbral, conspicu anticatalanista i, tanmateix el meu amic, que “el nacional jamás falta a su palabra, y cree que eso le honra. Identificamos palabra con hombría y con la hombría no se juega. Por todo lo cual las elecciones están de sobra en España, la democracia es aquí un lujo innecesario. Un español es ya toda la vida lo que fue de pequeño, rojo o azul. No se trata de conductas, sino de etnias. Y ya de mayor no vas a cambiar de etnia. En la derecha es peor, porque no es que uno se haga conservador o legitimista, sino que se nace conservador o legitimista, se lleva en la sangre. La idea política es para nosotros como el Rh.” Aquesta sinceritat en el retrat del fanàtic avui la trobo a faltar en l’espanyolisme rampant que es desespera i agredeix tant com pot. Vol mantenir-se intolerant, dictatorial, per mantenir la seva superioritat, però alhora, vol ser també democràtic, que vesteix més, que a Europa és imprescindible. Però s’adona perfectament, com deia fa pocs dies José Maria Aznar, que pel camí de la democràcia ho té perdut, que la majoria independentista guanya sempre les eleccions a Catalunya. I no, l’independentisme no és idèntic als partidaris de la santa unitat d’Espanya, no és fanàtic, ni és uniforme ni visceral com demostren les mil i una discrepàncies públiques i privades que hi ha entre la CUP i el partit del president Puigdemont, entre el PDeCat i Esquerra Republicana, entre els polítics professionals separatistes i els seus electors. No, no podem donar la raó, encara que la tingui, a qui es nega a un diàleg honrat, obert i sense condicions. La democràcia, com el diàleg, també té les seves regles de joc, al marge del fanatisme.