“És un desembarcament, és el Desembarcament. Avui ha arribat aquest vaixell dels guàrdies civils i previsiblement això continuarà demà amb més detencions i escorcolls. El Govern està serè i preparat per a qualsevol eventualitat.” Parlo novament amb el conseller del Govern de Catalunya a través del telèfon vermell, secret, sento el carilló del Palau de la Generalitat, imagino les voltes gòtiques i la fusta brillant de les portes. Aquesta tarda ha trobat un moment i veig que no m’intenta convèncer de res, que parla sense prevencions, només vol mantenir el punt d’equilibri necessari entre l’excitació del carrer i la rutina habitual del seu Departament. Li demano si els consellers dormiran al Palau, si el Govern es mantindrà junt tota aquesta nit. “Galves, no exagerem. Si no hi ha contraordre el president ens tornarà a reunir demà al matí. Jo voldria dormir a casa meva perquè ara com ara no cal estar de guàrdia al Palau de la Generalitat, dintre de tot cal seguir fent feina des dels departaments, tota la feina que sigui possible en aquestes condicions tan difícils.” Li pregunto per la persona en qui avui més pensen els catalans independentment de la seva posició política, li pregunto pel president, com està, digues? “Bé, jo no sé si coneixes bé el president Puigdemont però és una persona serena, positiva, acostumat a l’adversitat i que detesta perdre el temps. És un belluguet i sempre belluga. Té ganes. L’ambient és de confiança, estem preocupats, naturalment, pel que està passant però no et pensis que ens sentim els protagonistes. No. La nostra feina és mantenir la calma i l’estem mantenint però és la gent, el poble català sencer és qui és el protagonista. Si el poble es mobilitza aconseguirem la independència i si no es mobilitza prou no l’aconseguirem. Això és així i prou. Nosaltres només som el Govern. El que està passant és massa important perquè això depengui dels polítics de Barcelona o dels polítics de Madrid. Això va de democràcia i va de saber si el poble català vol realment la independència o no.” Es fa un silenci. El conseller m’acaba de fer entendre que això són faves comptades. “Quina és l’estratègia de Madrid? Què faran a partir d’ara?”, li demano.

“Bé, molta inventiva no tenen, oi? La seva única estratègia és aquesta i continuarà sent la mateixa: fer-nos por. Com sigui. I estan molt estranyats de la reacció dels catalans perquè no tenim por. És sorprenent que continuïn amb aquesta estratègia, que només fa que incrementar el suport social a Catalunya. Com més por ens volen fer més perdut ho tenen. I pel que veig no hi ha marxa enrere perquè no saben què més poden fer. És una reacció que va en contra d’ells mateixos, per això el que hem de fer mantenir alhora la calma, el bon humor i la determinació de votar. També per aquest motiu me’n vaig a dormir a casa, per mantenir la normalitat que han vingut a desfer-nos aquests senyors. Demà es faran altres passos i passat encara més passos. Al Govern estem ben contents perquè el poble català és formidable, està responent de manera exemplar, molt i molt bé.” Li pregunto pels Mossos. “Només et diré dues coses, que estan seguint les ordres del Govern de Catalunya i que estan rebent moltíssimes pressions, enormes pressions i que són on han de ser. Quan tot això acabi t’ho explicaré amb més detall. Ara he de fer altres coses...”

Em truca la meva amiga Otília, una catalana que viu a Madrid i que acaba de sortir de la manifestació en favor del dret a decidir que s’ha fet allà. En transcric només algunes impressions. “Galves, ei, em sents? Escolta, escolta. Avui he sentit tot de comentaris espantosos contra els catalans, com mai n’havia sentit a Madrid. Fins i tot senyores de la neteja, gent sense gaire cultura explicant mentre fan la seva feina de neteja el que és en realitat Catalunya. En definitiva, per resumir: pensen que som uns miserables, que tot això només és una maniobra per amagar la corrupció de la classe política catalana, que la gent al nostre país està manipulada per la kaleborroka dels de la CUP. Que som quatre gats els independentistes. Que cal boicotejar-nos. Que som uns rics insolidaris i que cal enfonsar-nos econòmicament. I després han vingut els espinacs.” Naturalment he preguntat de quins espinacs parlava la meva amiga. “Doncs he anat a dinar amb un meu amic, el Joan, a una residència on s’està aquí a Madrid i avui, casualment hi havia, et juro que és veritat, ‘espinacas a la catalana’. Doncs bé. Hi ha hagut queixes entre els clients. I al final han canviat no només el menú sinó també la recepta. Han imprès un paperet nou i els espinacs a la catalana s’han transformat per art de màgia en 'espinacas con bechamel'. Molt fort. Però quan m’han tremolat les cames, de veritat, ha estat durant la manifestació de Sol. No érem gaires, la veritat, mitja plaça a tot estirar, i he conegut gent molt simpàtica de l’àmbit de Podemos i similars. Però veuràs, ells estan en la seva pròpia dinàmica, en la seva pròpia guerra, derrotar el PP, el que volen és fer fora Rajoy i prou. El que m’ha espantat ha estat un grup de falangistes, no eren gaires, només uns vint o vint-i-cinc. Però la policia espanyola no ens protegia a nosaltres d’ells. La policia els protegia a ells de nosaltres mentre, quan podien, agredien els manifestants. Això és el que he vist i ningú m’ho pot negar”. (Continuarà)