A l’hora de la veritat s’acaben de cop i volta les ambigüitats, les excuses, les incerteses, les bones paraules. A l’hora de la veritat més crua, quan estàs realment apurat, ofegat, autènticament fotut, vulnerable com mai, quan et sents en perill i vas i t’encares amb la desgràcia sense contemplacions, és aleshores noi, és aleshores quan se’t fa tot clar. I de cop. Clar com l’aigua. És ben simple, fixa-t’hi bé: la vida i la mort. El sí i el no. Conformar-se o rebel·lar-se. Somicar o cagar-te en tot. I encara que no vulguis, la situació et duu a passar comptes. A pensar com deu ser una vida que valgui la pena de ser viscuda. Veus, per exemple, quina mena d’amics tens o havies tingut, desentranyes si la hipocresia els ha podrit per dintre, si ara només són un record del passat o si, en canvi, us heu aprofitat aquesta catàstrofe per unir-vos i estimar-vos més encara.

Els independentistes ja estàvem més entrenats que d’altres, això també s’ha de dir perquè és cert. Ja havíem perdut ulls i ens havien obert el cap, ja havíem deixat segons quines amistats que ens volien mal pel bé d’Espanya i ja havíem fet nous amics entre d’altres víctimes del primer d’octubre o entre d’altres reprimits i marginats. Han passat els mesos però encara ric quan recordo, per exemple, la meva amiga Laia plorant per telèfon. Quin bé que ens ha fet, personalment, humanament, tota aquesta revolta dels somriures i dels plors, nena, tota aquesta sublevació per la independència de Catalunya. Com n’hem après i com ens ha ajudat a sortir del nostre inevitable egoisme, a pensar millor, a trobar-nos millor amb nosaltres mateixos. Ai, Laia, com m’agrades tota, tan bon cor, tan feminista i esquerrana, tan cupaire, tan noble. Que aquell dia anaves escoltant la declaració de Jordi Turull davant dels jutges del Suprem i ploraves. D’empatia i de ràbia. D’indignació i de solidaritat amb el pres polític. Ai, Laia, que em vas trucar i entre sanglots em vas confessar, sorpresa, rabiüda, que mai no t’hauries imaginat que acabaries sanglotant, sense poder parar, per un “puto convergent de merda”. Al final havies vist que els nostres no són els que pensen com nosaltres i que la fraternitat sempre és germana de la llibertat i de la igualtat, ciutadana Laia, com m’agrades.

Passen les hores d’aquesta crisi del virus i tothom entén una mica millor què és ser un pres polític, en què consisteix que et prenguin la llibertat. Passem aquesta temporada difícil i hi ha gent que aprofita el temps per omplir de millor sentit algunes paraules i, per veure, a cada compareixença del govern d’Espanya, com s’ho fan per ser tan inútils, tan odiosos, tan buits. És l’escenificació de la decadència d’una casta de privilegiats. És l’apoteosi de la deixadesa. Escolteu el que diuen i com ho diuen. Sembla que els hagi subornat una entitat independentista per enfonsar Espanya, perquè com pitjor els va tot, més hores de televisió consumeixen. Perquè com pitjor va tot, més intenten justificar l’injustificable. Com si això es pogués arreglar amb paraules. Xerren a la babalà, exhibint no només egoisme i altivesa, sobretot deixen molt clar, a cada paraula que pronuncien, que només estan preocupats per ells mateixos. Per les nòmines a les que no pensen renunciar. Que no són servidors públics sinó venedors de fum i que fora de la política no tenen on caure morts. Hauria estat encara més grotesc si avui el president del Govern fos encara Mariano Rajoy i ens hagués delectat amb el seu menfotisme còsmic, amb la colossal indiferència pel proïsme que gastava. Hauria estat més grotesc però al capdavall hauria estat exactament igual que el que està fent Pedro Sánchez.

Perquè Espanya és irreformable, incorregible, immillorable, perquè es veuen a ells mateixos la quintaessencia de la perfecció humana. La sentència “De Madrid al cielo” resumeix perfectament el complex de superioritat madrileny que intenta, debades, compensar el complex d’inferioritat davant la immensa desolació que provoca un Estat tan corrupte, sanguinari i incompetent com l’espanyol. Sanguinari perquè sempre es cobra morts. Els mitjans de comunicació espanyols, ben subvencionats, callen cada dia que passa però el fracàs d’Espanya és alguna cosa més que una evidència. És una necròpolis que no para de créixer. A l’hora de la veritat tenen el vint per cent dels morts de tot el planeta, possiblement encara més, només perquè no tenen cap projecte per Espanya que destruir Catalunya. Perquè ja els està bé per anar vivint i perquè fer, el que se’n diu fer, construir, espavilar-se ho deixen per als altres. “Que inventen ellos” va dir en un moment de sinceritat Miguel de Unamuno, constatant el que realment ha aportat Espanya a la ciència contemporània. Res. Zero. I això té molt de mèrit. Ho va dir sense ni tan sols haver conegut Pedro Duque, el ministre astronauta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Jordi Galves
Diari de la revolta (89) El barrufet generalíssim Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (88) Pablo Iglesias entre militars Jordi Galves