Que no, que no és tan senzill com us penseu que és. Miraré d’explicar-ho. Ahir, a la ciutat vella de Girona, vaig trobar la mateixa mena de persones que van enfrontar-se a la policia durant els disturbis nocturns. La majoria són molt joves. Són gairebé tot nois. Encara que n'hi ha una bona colla que estan politizats, del ram de la CUP, com si diguéssim, de noies n'hi ha poques. La guerra guerrejada urbana, la guerra petita o gran, continua essent un àmbit exclusivament masculí, com estableixen els codis ancestrals des de l’Edat de Pedra. N’hi ha que provoquen aldarulls i encenen focs perquè volen la independència de Catalunya, enraonen un català fresc, dinàmic, de vegades elemental, de vegades elàstic. Podria semblar que és una lluita entre Catalunya i Espanya, a això hi ha ajuda molt que no hi hagi ni un sol mosso de l’Esquadra que no parli espanyol, ni un que no pogués passar per guàrdia civil en expedició a les colònies. Però no és tota la veritat. N’hi ha molts que són a les barricades perquè sí, perquè mola i ja està, perquè volen cagar-se en Déu consagrat i en tot, perquè els arrossega la ràbia i el nihilisme i el ressentiment atàvic de la joventut, de la marginació, de la incertesa vital. Molts són dissidents del món mundial i s’ha acabat, tio, no busquis més, són antisistema però tampoc de manera definitiva, com ho era el Timbaler del Bruc, com els nois que cremen cotxes a les rodalies de París, com els combatents de la Maidan Nezaléjnosti de Kíev, com a tants i tants llocs. Ahir era a Girona i no era gaire diferent dels disturbis que vaig viure a Tunis fa nou anys, quan van fer caure Ben Ali, quan el jovent va abocar la seva indignació sobre una ciutat atrapada, sobre una societat poruga que no es decidia a donar el gran pas. Són la joventut insatisfeta de tota la vida, no n’hi ha cap dubte.

“Recàgum la puta, qui et va parir. Hòstia. Collons. Redéu, fills de puta. Brutal”, aquesta era la lletania que se sentia damunt les llambordes de la Girona vella, carrer Nou, plaça del Primer d’Octubre i per allà, fins a la plaça del Vi i el pont de Pedra. Mentre, amb la llum del sol, els avis van fent marxes per la llibertat i gimcanes del lliri a la mà, els joves viuen la nit, la seva nit. Jerseis amb caputxa, cares cobertes, bambes per córrer, bastant tiradets la majoria, nens de papà ni un. Els nanos s’ho agafaven força com si fos un joc, què us esperàveu si són nanos? La policia en canvi no, els Mossos de l’Esquadra i la Policia Nacional Espanyola, vestits com els dolents d’una pel·lícula galàctica, anaven a la guerra bruta, a fer tot el mal que poguessin, disparant constantment, sense miraments per ningú. Cal dir que els marlasques no tenen ni la més reputa ideia de com s’han d’orientar dins el laberint dels carrers de la Girona immortal, o sigui, que els rebels els enganyaven tant com volien. El joc del gat i la rata. La diversió té formes molt peculiars.

“És com un videojoc” em deia un d’aquests vailets “però mola més això que quedar-se a casa”. Ja es ben veritat que cadascú té els seus referents personals i fora estrany que m’haguessin parlat dels peus lleugers d’Aquil·les o de la sarabanda dels Miquelets, però érem allà mateix, la batalla era la mateixa, eterna i que durarà mentre hi hagi vida i hi hagi món. Els presos polítics, què voleu que us digui, sí, és una injustícia, pobre gent, però si són a la barricada, a les corredisses és perquè no volen ni Espanya ni, sobretot, aquest sistema tan poc digne. Enmig del carrer veig una caixa plena de cacaolats que algú ha dut per avituallar els ferotges guerrers. Molta pudor de goma cremada, pertot. És com un esport de risc, com una proesa atlètica, però cap d’ells pensa que pugui acabar a la presó ni morir. Són immortals. Almenys ho eren ahir. No els preocupa gens ser acusats de sedició. La sedició no, la sedació. La immensa sedació, la colossal paràlisi en la que es troba atrapat un país que no va endavant ni endarrere.