N’hi ha que no són catalans com nosaltres. Són els que tenen un raconet amagat en un país estranger, de diners que són ben seus i que els té perquè se’ls ha guanyat honradament, avui només parlo dels honrats, que en queden uns quants. Però els té fora per si de cas, per si un dia t’entra la txakurrada a casa i et deixen a tu i a les criatures al carrer, els plançons en bolquers i tu en calçotets, fent pena, com una tauleta de nit esperant l’últim reciclatge, coixa d’un peu, al ras. N’hi ha que si han de marxar tenen la destinació clara, poden anar al Senegal, per exemple, perquè ja els coneixen, o a Bèlgica, o a Suïssa, que hi tenim amics. N’hi ha qui tenen molts amics arreu del món i que, a més a més, aquests amics són premis Nobel i això és formidable i això és bo, molt bo. Perquè qui té un amic té un tresor i si és un tresor amb premi Nobel ja és el rien-ne-va-plus de la germanor. Certament l’independentisme no és cosa de quatre arreplegats, de quatre agraris, de quatre universitaris subvencionats. La majoria som pobres com a totes les revoltes, però també n’hi ha de rics, de situats, de notables, de persones de la més alta consideració. Al cap i a la fi les grans revolucions les han fetes els burgesos, començant per Washington i acabant amb Lenin. Encara que s’hagi dit i repetit que la revolució dels catalans va de baix fins dalt, el cert és que cada vegada hi ha més protagonisme dels de dalt, cada cop pesen més i són més pesats. Sobretot quan els de dalt s’enfilen per dir avui, ara, el mateix que van dir aleshores, abans del primer d’octubre, dalt d’un cotxe. Que no prenguem mal, que tothom vagi cap a caseta, que s’hi està molt bé. Que es pretenia només fer por als espanyols, però que ara la por ha canviat de bàndol, vet aquí que aquests dirigents nostres ja no volen fer camí d’acord amb el poble, que al final es veu que no creuen que la política s’hagi de fer de baix a dalt. Pels actes que van fent els coneixereu. Aquí ens coneixem tots i cada vegada millor.

Jo he vist coses que no les creuríeu mai de la vida. El primer d’octubre he vist paramilitars de la Guàrdia Civil apallissant gent desarmada a Sant Julià de Ramis, davant l’urna presidencial on havia de votar el Molt Honorable Puigdemont. He vist la Medusa Álvarez de Toledo rondant per allà, llençant raigs pels ulls contra la gernació popular que va lluitar perquè no se l’empassés la foscor de la Porta de Tannhäuser. Mentre sigui viu recordaré com si fos ara la determinació dels veïns, amagant les urnes, les paperetes, determinats, disposats a defensar a mort, si hagués calgut, la persona de Carles el Gran, la integritat de la figura presidencial. Aquell dia no vam tenir difunts perquè el nostre capità aconseguí escapolir-se i votar en un altre indret, defugint la confrontació oberta dels armats contra els desarmats, evitant un bany de sang que semblava segur. Però ara la bona gent de Sant Julià de Ramis, la bona gent de Catalunya i del país sencer veu com un cop alliberats els nou presos polítics més coneguts, hem quedat presoners tota la resta del país. Veiem que amb xantatges, que amb homenatges i celebracions als ex presos, amb bones paraules, els polítics professionals, els flautistes d’Hamelín que ens havien de dur cap a la independència sembla que ens estiguin menant cap a la Transició de 1978. Veiem que, per als mitjans de comunicació, uns mitjans de comunicació pagats per tots aquests polítics, no ha estat igual el martiri de la consellera Bassa que el de Tamara Carrasco, aquesta humil heroïna de Viladecans que no té cap partit polític al darrera, però és una dona admirable. Que no és igual la presó del madrileny Dani Gallardo que la de Raül Romeva. Em podeu dir si Dani Gallardo és encara a la presó com sabem que Romeva ja ha estat indultat? Segons m’informen uns amics actualment tenim a la presó els següents presos polítics: Mohcine El Mesbahy, a Puig de les Basses, Pablo Hásel, a la presó de Ponent, i sis anarquistes italians i francesos que continuen empresonats i que van manifestar-se a favor de Pablo Hásel.

A Catalunya continuen havent-hi presos polítics perquè Oriol Junqueras no ha estat el darrer en tancar la porta i apagar el llum. Perquè si primer els inspeccionem el carnet polític que duen és que encara no som una societat madura, encara som una societat que vol continuar tenint presos polítics. I sobretot perquè amb les acusacions sobre més de tres mil represaliats catalans, en els propers mesos, es traduiran en condemnes de presó en ferm. La justícia europea sembla que ha decidit protegir els nou presos polítics alliberats, els polítics exiliats, Valtònyc i algun altre més, però, en general, se’n rentarà les mans. Els altres no són ningú per a la classe política europea. Perquè aquests presos polítics que encara són a l’ombra no tenen un partit polític al darrere, ni protectors econòmics, perquè en això de la revolta també hi ha classes i als uns se’ls paguen les multes i a uns altres no. Uns surten cada dia als diaris i d’altres no. Hi ha premsa que això no us ho explica, oi?