No hi ha res com la por, que no hi ha res, no, ni de més viu ni d’excitant al món. És veritat que pot guardar-te la vinya, i fins i tot enfilar-te dalt la muntanya russa, però també sap com atrapar l’amor quan només passava pel carrer, aleshores l’escanya i l’embandera encabat com un parrac al vent. En fa això del que tant havies desitjat abans, neci. La por destrueix les persones per la part de dins i en mata el gust de viure. De cop, també et pot arrencar el temps dels rellotges, per això de seguida que tens por et poses a imaginar el que vindrà, el que potser serà però potser no. I penses en el que ja has viscut, qualsevol cosa menys el temps que ja estàs respirant.

La història dels presos i dels exiliats independentistes no s’entendria sense aquesta senyora reina por, sense aquest esglai que ens agermana a tots els humans, valents i porucs, catalans i no, bufats i deixats estar, temeraris i gallines. Només els beneits no l’han coneguda bé. I com que uns van ser empresonats i després indultats, i com que els altres encara són a l’exili i Espanya ja ha escapçat la direcció independentista del Primer d’octubre, ara tot són retrets i insults. Dels espanyols que voldrien encara més venjança. Dels independentistes que voldrien la independència ara mateix i aquí. Perquè es veu que, segons alguns, trencar amb tres-cents o cinc-cents anys d’Espanya imperial només són ganes de posar-s’hi. I de tenir el que que cal tenir per fer criatures. I de banyar-ho tot amb força sang, a la manera d’ETA i de la confecció tradicional de la botifarra negra.

De manera que la majoria de la societat catalana està al costat dels ex presos i dels exiliats titulars, tota la nació es fa càrrec de la por i de moltes altres coses, d’altres formes d’emoció humanes i animals. Que compartim amb tots els polítics independentistes perseguits. Dic que no ens creiem millors que ningú i per això molts s’han rascat la butxaca per ajudar. El problema és tot un altre. Entenem i fins i tot podem compartir la por i tota una rastellera d’altres emocions. El que ens repugna és la mentida, la mentida tradicional dels polítics. Mitològica, arrelada. Aquesta obsessió tan catalana del voler quedar bé que ens aixafa com a societat avançada i profundament disconforme amb la injustícia social. De la mentida dels polítics ja en tenim un feix com ja ha entès Jordi Pujol, exemple virtuós del que ens exaspera avui. No són els diners. És la dignitat humana, la identitat catalana, perquè volem veritat i no mentida per a la pàtria encara no nascuda.

“Tingueu pas por” podem llegir a Solitud. I la Víctor Català afegeix: “És una mala cuca la por, i cal desniar-la”. I encara diu això que copio: “La basarda un se la fa, veieu: que les coses del cel i de la terra, se’n cuiden pla ben poc de nosatros...” Al final resulta que ells s’estimaven més ser polítics presos que presos polítics. Els fets són els que són i per això ningú creu que, almenys ells, tornin a fer res. Jordi Cuixart també deia, entre barrots, que no volia solucionar la seva situació personal sinó el conflicte polític de Catalunya. I mireu-lo ara, amb l’indult, del tot acceptat exactament igual que els altres que callaven. Junqueras també digué en quin clot del cos es podien ficar les autoritats espanyoles l’indult. Però, al final eren polítics presos, al final era tot la vella xerrameca entre murris que s’aixequen la camisa els uns als altres, entre milhomes, entre venedors de catifes, entre estafadors. Ho ha explicat molt bé Carles Mundó, somrient per sota el nas, veient la barra còsmica del seu admirat Santi Vila Saltimbanqui, l’amic entranyable de Carles Puigdemont que va aconseguir un únic dia de reclusió.

La por de Carme Forcadell es pot compartir o no. La vanitat, potser també. I fins i tot les ganes que, a la presó, podia tenir de conversar amb Pilar Urbano, la biògrafa d’una persona tan rabiosament interessant com la reina emèrita d’Espanya Sofia de Schleswig-Holstein-Sonderbourg-Glücksbourg. El que ja és escandalós és que calli com una mòmia egípcia quan li pregunten pel suposat racisme de l’independentisme polític. Quan Urbano li demana si “Carles Viver i Pi-Sunyer havia indicat certa limpieza de sangre, de manera que els funcionaris de l’Estat destinats a Catalunya, si no eren catalans d’origen, se’ls repatriaria a Espanya”. I resulta inadmissible que com a presidenta del Parlament, segona autoritat de l’administració ordinària de l’Estat Espanyol a Catalunya, digui ara que no estava informada de les penes de presó a les que s’exposava. Carme Forcadell no ha fet gens bé prestant-se a propagar la idea d’El Español que la independència de Catalunya és un muntatge estranger, imputable al lobby Independent Diplomacy de George Soros. Perquè els catalanets som tan ínfims i negats que no som capaços de res. Que va ser una estratègia dissenyada “desde arriba y desde fuera” de l’Estat espanyol, com afirma Pilar Urbano, senyora o senyoreta de l’Opus. En fi. Quan Forcadell acusa el president Puigdemont de mentir i de traslladar-se a Brussel·les en secret, sense informar la massa indisciplinada, bocamolla, caïnita, sobreexcitada i traïdorenca que formaven aquell estat major separatista, alguns pensem que el Molt Honorable va fer exactament el que tocava. Molt bé. Perquè Forcadell demostra abastament que no mereixia cap mena de confiança. També perquè no va traslladar-se a Bèlgica com Puigdemont, el president legítim de Catalunya, ordenà a tots els líders independentistes. Al final només Toni Comín i Clara Ponsatí li van fer costat, perquè ens adonem de la cohesió d’aquell equip tan fort i divers que ens havia de dur a la llibertat. Però, sisplau, de l’exili i dels exiliats en parlarem el proper dia.