Si ho resumim en una frase, només en una, podem dir que els que manen a Esquerra Republicana volen, abans que res, l’hegemonia, mentre que els dirigents de Junts per Catalunya prioritzen la independència. Amb aquesta divergència i desunió no hi ha acord possible, no hi ha negociació que ho aguanti, així no hi ha qui s’entengui. Perquè ningú no sap exactament com es fa una independència, una independència a la catalana, obligatòriament sense morts, però en canvi, tothom sap el que és una hegemonia, això sí, és una paraula fina que vol dir manar. Manar sobre els altres, decidir què ha de fer l’independentisme, com i quan i de quina manera. I ja que Esquerra Republicana ha tret un diputat més que Junts i ha signat un preacord amb la CUP, ja que Salvador Illa diu que es vol entendre amb Esquerra parlant en castellà, i ja que també les Comunes piquen l’ullet a Esquerra, ja que l’Albiach li va picar el culet a Pere Aragonès amb simpatia, i fins i tot, ja que Paco Marhuenda demanava per televisió una victòria del partit d’Oriol Junqueras perquè Catalunya es tregui del damunt el president legítim, el Molt Honorable Carles Puigdemont i tot el que representa... per què no? Si la majoria dels partits es volen posar d’acord per investir Pere Aragonès i retornar a l’autonomisme, si després de converses i més converses, els d’Esquerra Republicana no volen afluixar, potser que els concedim el benefici del dubte, potser que donem la raó alhora a Joan Tardà i a Andreu Mas-Colell. Ha de governar Esquerra. Junts per Catalunya ha d’investir un altre president independentista, perquè entre independentistes no ens hem de fer més la guerra i que Pere Aragonès formi govern sense Junts per Catalunya. Que d’una vegada per totes Esquerra Republicana recuperi l’hegemonia aconseguida l’abril de 1931 i de la qual em parlava Marc Aureli Vila, i que Junts es dediqui a fer d’oposició, a organitzar-se millor, a condicionar des de fora la governació de Catalunya en clau independentista. Inhibint-se en tot el que vulgui fer el nou govern en favor de l’autonomia i, per contra, fent costat al govern d’Aragonès en totes les iniciatives que tingui a favor de la independència. Aquesta podria ser una solució pacificadora i comprensible per a tothom.

Cal insistir en el model de Joe Biden i de Kamala Harris perquè ens ajuda a pensar en una bona solució per al govern de Catalunya. Joe Biden, l’etern perdedor, el candidat etern a la presidència dels Estats Units, va saber entendre que fent costat a les víctimes del coronavirus podia guanyar-se el favor del públic. Però sense oblidar mai la generositat i el propòsit d’esmena, o el que és el mateix, posant-se d’acord amb la seva principal enemiga del Partit Demòcrata, Kamala Harris. Biden va escollir per a la vicepresidència la persona que el va criticar amb més duresa, precisament perquè va entendre que havia de valorar per damunt de tot les veus discrepants si volia sumar adeptes. L’hegemonia governamental Esquerra la pot aconseguir fàcilment, però per aconseguir l’hegemonia política, per aconseguir el principat polític, cal que sigui un partit porós, obert, que valori i integri les veus discrepants, les que no es conformen amb quatre llocs comuns. Esquerra ha de deixar de somniar en l’evangelització màgica dels votants hispans i deixar de considerar-los menors d’edat o força manipulables, com recomanen algunes idealistes personalitats del partit com Joan Manuel Tresserres o Eduard Voltes. Cal que l’hegemonia política vingui avalada per l’adhesió dels ciutadans, que estan esperant què pensa fer de bo, a l’hora de la veritat, un independentisme que ha desprogramat de moment la independència.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
La confiança fa fàstic
Diari de la revolta (191) La confiança fa fàstic Jordi Galves
Independentistes prèmium
Diari de la revolta (190) Independentistes prèmium Jordi Galves
Junts per Esquerra
Diari de la revolta (189) Junts per Esquerra Jordi Galves
Catalunya colonitzada
Diari de la revolta (188) Catalunya colonitzada Jordi Galves