El president Carles Puigdemont s’ha encarat amb el periòdic Nació Digital perquè, segons el Molt Honorable Senyor, no és cert res del que publicava l’informatiu elèctric. Que no és veritat que hagi decidit encara ben res, de si es vol presentar com a candidat o no, ni que ja tingui pensat un nou president vicari que el substitueixi al front de la Generalitat. “No he decidit res de res, ni he nomenat ningú, ni n’he parlat amb ningú”, deia des de l’Europa Lliure a través d’una tuita presidencial. Que no ha mogut fitxa, que encara no belluga. I, precisament, és veritat. I, precisament, d’això ens queixem, em penso, la majoria dels seus seguidors. Que li som lleials però no som idiotes. En la política de sempre, en la de la república romana o en la dels tories and whigs, però més encara en la del segle XXI, el silenci no és admissible, el canal de comunicació mai no queda buit encara que el líder calli. Si els independentistes callem, la propaganda de l’enemic, el desànim propiciat per l’enemic, n’ocuparà el lloc. La política és, sobretot, amor apassionat, combat idealista, esforç valent. Emoció, i de vegades vivència trepidant. També és gestoria d’interessos, nepotisme, corrupció i engany, però d’això ja n’hem parlat altres dies i en continuarem parlant. Això deixem-ho avui perquè un polític que capitaneja la il·lusió de llibertat més poderosa d’Europa, un polític que és estimat com mai no ho ha estat mai cap president de Catalunya, aquesta persona no pot romandre callat de manera indefinida. No pot allargar el temps a conveniència, no pot permetre el desànim dels seus sense greus conseqüències polítiques. La manera de gestionar el temps, el protagonisme de l’actualitat política del meu estimat president, de Carles el Gran, cada vegada s’assembla més, per entendre’ns, a la manera de fer de Mariano Rajoy. Els temps morts en una revolta es paguen. En una revolució, encara es paguen més cars. El manteniment de la moral ciutadana hauria de ser una prioritat i no ho està essent. L’espectacle ha de continuar. Sempre.

Els rumors ocupen el lloc de la informació, quan la informació està mal feta. Quan el rumor sembla més interessant, quan el rumor sembla més autèntic que el silenci oficial. Quan hom manté un hieratisme propi de la cort imperial del Japó. Quan els mitjans de comunicació, en el seu conjunt, no responen a les voluntats majoritàries de les societats, aleshores la informació es substituïda per la propaganda política i la manipulació. I l’opinió és eliminada en favor de l’adulació i el servilisme més o menys dissimulats.

A banda que no em sembla una actitud gens presidencial criticar públicament un mitjà de comunicació, si deixem l’exemple presidencial de Donald Trump de costat. La premsa ha de poder sacsejar el poder polític i fiscalitzar-lo. I torno a dir que els rumors substitueixen la informació quan la informació oficial no s’entén. Per exemple. Per què el patrimoni personal de Gonzalo Boye sembla que està protegit, sa i estalvi, de la repressió de l’Estat Espanyol i, en canvi, el patrimoni personal del president Puigdemont no ho està. I com que no ho està els ciutadans ens hem de rascar la butxaca? Per què insisteixen alguns dels nostres estrategues en confrontar-se amb el salvatgisme d’Una, Grande y Libre, amb una mà al davant i una altra al darrere? Per què alguns diuen, com és el cas d’Oriol Junqueras, que són a la presó precisament perquè ho han fet de puta mare? Alguns pensem, i potser som la majoria, que si ho haguessin fet tan de puta mare no serien a la presó. O almenys no haurien d’haver-se lliurat a les forces de la policia. I és veritat que el president Mas anirà a les llistes del president Puigdemont perquè vol tornar a ser president, encara que sigui president del Parlament? Com a estudiós de la literatura que sóc, després de més de quaranta anys, sé que les bones històries fascinen el personal. Les bones històries que ens emocionen i ens fan sentir que som ben vius i que anem endavant i endavant. Si les històries són veritat, si estan basades en fets reals, aleshores ens conforten, ens fan sentir millor. Si ens ensarronen amb mentides tampoc és culpa nostra. Hem passat de projectar la pàtria encara no nascuda, de tenir a tocar la tan desitjada república catalana, a conformar-nos avui amb discutir exclusivament del tercer grau dels presos. Sense il·lusió, sense moral de victòria, anem pel pedregar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (65) Ofendre's Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (64) També cal desconfiar dels desconfiats Jordi Galves