D’Espanyes n’hi ha moltes, no només una. Però de totes les conegudes sí que n’hi ha una de ben principal, que mai no està unida, ni té grandesa ni, de cap de les maneres, és lliure, més aviat presonera dels ressentiments que la turmenten. Tampoc va més enllà, tampoc fa cas del Plus Ultra de les columnes d’Hèrcules, perquè s’ha conformat amb l’antiga llegenda que hi havia abans, amb el Non Plus Ultra de quan ignorava que existia Amèrica, quieta i satisfeta d’ella mateixa al seu clot, adormida com el guix, atrapada en les pròpies pors, arrossegant totes les llargues cadenes de tots els fantasmes de l’avior. És l’Espanya sinistra, la més miserable i venjativa, l’Espanya carnissera que tot ho roba i que tot ho devora i que mai no en té prou, perquè no és veritat que mati per fer callar l’estómac sinó la mala consciència, la poquesa de l’esperit, la mesquinesa atàvica que vol fer passar per moderació i seny. No és d’avui, ni d’ahir, ni d’abans d’ahir no l’altre que els jutges són venals, comprats per persones que s’omplen la boca amb les paraules decència i regeneració. No és d’ara que els tribunals són prostituïts per la porta del darrere, prostituïts mitjançant l’abonament d’un preu en metàl·lic, en metall pesant. Espanya ha quedat aixafada pel seu propi sarcasme. Espanya ha fet de l’engany, de la impostura, de la picaresca, un dels falsos emblemes de la seva identitat col·lectiva, del seu nacionalisme sord i embogit, incapaç de civilitzar-se i respirar. Oblidant, paradoxalment, la gran lliçó de la literatura del Segle d’Or. I és que el mentider sempre acaba descobert i derrotat.

Espanya és una estafa i viu de l’estafa. No és un jutge o dos o tres o tres-cents. És que, a més a més, tothom ho sabia i mirava cap a una altra banda. És que uns delinquien i els altres, tots els altres, eren col·laboradors necessaris, partícips imprescindibles de l’estafa. És que les relacions incestuoses entre els poders de l’Estat no són l’excepció sinó la norma sagrada, és que no existeix cap contrapès que equilibri cap pes, és que en definitiva, no hi ha cap democràcia, ni hi ha cap Constitució, només un colossal magma informe, fet pel patriotisme més equivocat i absurd, pel patriotisme que ha fet perdre el món de vista als principals dirigents espanyols. Ara, per fi, s’entén millor perquè els mitjans de comunicació espanyolistes parlen a cada moment de l’Alemanya nazi i revisen tots els detalls d’aquell període de la història. L’engany patriòtic necessita, perquè sigui creïble, com en els règims totalitaris, la desaparició, l’eclipsi, de l’ètica i de la honradesa. Espanya té una llarga, profunda, mala consciència, una ferida oberta, per això fa segles que s’arrebossa la boca parlant sempre no sé què d’una honra i d’uns barcos perduts.

Tota la literatura picaresca és determinista. El mentider prova, incansable, millorar la seva situació econòmica estirant més el braç que la màniga, intenta que algú pagui en el seu lloc, però el parany no funciona indefinidament. La gent no és tan idiota com pensa el mentider. Al capdavall el mentider sempre fracassa. Fracassa i llepa. Perquè la hipocresia social no aconsegueix allargar les cames a la mentida, perquè la misèria i el desprestigi sempre acaben amb el pícaro espanyol, arreu del planeta. Decadència moral i econòmica, degeneració i corrupció, aquest és el panorama en el que neix i es desenvolupa la mentida sistèmica, creant relacions viciades i intolerables, que són les germanies, els rufians, la màfia, la briva, la xurma, la púrria. De les que ens parlen la literatura espanyola del Lazarillo fins a Quevedo i més enllà, fins a Juan Marsé i Pérez Reverte. La fascinació espanyola per la mentida, per l’engany, és molt antiga i perillosa, és pràcticament una droga. San Agustí, el molt honorable amazig en llengua llatina, ja tronava contra Priscil·lià d’Àvila l’any 395 de la nostra era. Mentre que el sant repudiava la hipocresia, l’engany i la mentida, per al bisbe d’Àvila, la mentida estava justificada si servia per beneficiar la santa religió. Agustí el contradeia, sever, insistent, ja que, deia, si la mort mata el cos, la mentida mata l’ànima. El virus de Priscil·lià es va fer fort, segons els estudiosos, a tota la Península Ibèrica. I condiciona, encara avui, la personalitat moral d’un nombre indeterminat de persones al sud d’Europa i el nord d’Àfrica.