Cal més i millor educació. Aquesta frase es repeteix cada dia, com un sortilegi, com un conjur contra els mals esperits, com una remota promesa de felicitat. Ho solucionarem, això segur, però més endavant. Les solucions sempre són per d’aquí uns anys. Ens diuen que arribarà un moment en què el coneixement, l’ensenyament, la cultura, que ningú no sap en què consisteix, ens salvarà de tots els mals. Que estem acabant amb el planeta? L’escola ens proporcionarà millors ciutadans, més nets i respectuosos amb el medi ambient. Que alguns homes assassinen i maltracten dones servint-se de la seva superioritat física? L’educació basada en la igualtat entre gèneres és la solució. Que Espanya no entén Catalunya? Cal fer molta pedagogia, diuen, cal explicar-se millor, cal educar. Que estem envoltats de fatxes? L’educació ens ho resoldrà, sostenen, afirmen, pontifiquen. Com si Mussolini hagués estat llec, com si els nazis més eminents no haguessin tingut una excel·lent formació, una sòlida il·lustració, com si l’Alemanya de 1939 no hagués estat una de les nacions més civilitzades del planeta.

Encolomen la totalitat dels problemes de la nostra societat a l’escola, a la universitat, persones molt satisfetes d’elles mateixes, que després se’n renten les mans i que, probablement, no s’han dedicat mai a ensenyar. Que no saben de la grandesa i de la misèria d’aquesta noble professió. Persones proveïdes de molt bones intencions però que tenen un coneixement escàs de les possibilitats reals de la modesta maquinària pedagògica. Catalunya avui diu que pretén educar els nostres joves, fins i tot disposa d’un departament que se’n diu així, d’educació, una paraula bastant grandiloqüent. Quan, en realitat, no aconsegueix ni ensenyar, quan no pot ni proporcionar una formació elemental, bàsica, útil per a la nostra economia i per a la nostra societat, com certifiquen tots els indicadors recollits, com ara el programa internacional d’avaluació d’estudiants, el famós PISA, que ens diu amb bones paraules que el nostre ensenyament públic i privat és un dels pitjors del nostre entorn. A totes aquestes persones que volen creure que, amb una educació millorada, faríem una autèntica enginyeria social, que aconseguiríem un home nou, com deien els vells comunistes, una versió extra, superior, suprema i de  luxe, de l’ésser humà, com si un humà pogués ser un torró de Xixona, els diré que m’agradaria equivocar-me. I que he rellegit aquest estiu un llibret d’Elisabeth Badinter, una de les meves feministes favorites: L’infant de Parme.

Encolomen la totalitat dels problemes de la nostra societat a l’escola, a la universitat, persones molt satisfetes d’elles mateixes, que després se’n renten les mans i que, probablement, no s’han dedicat mai a ensenyar

Per a Badinter les bones intencions —més o menys inspirades en les utopies de Rousseau— poden transformar-se en subtils formes d’hipocresia social que amaguin i perpetuïn precisament allò que pretenien corregir. L’enorme i emblemàtica herència rousseauniana al nostre món contemporani, on gairebé tots ens considerem progressistes, ecologistes, feministes, indigenistes, espirituals, —en això d’espiritual jo, però, apostato— s’ha acabat convertint en un fabulós subterfugi, en una excel·lent excusa per calmar les nostres consciències i així no haver de fer gaire res més. Com que som progressistes i guapos —almenys vostès— ja podem anar a fer la migdiada. Però si per ventura encara ens quedés una mica de capacitat autocrítica se’ns faria prou interessant aquesta crònica de Badinter, centrada en l’educació d’un desconegut príncep de Parma del segle XVIII. L’infant de Parme és una incisiva reflexió sobre el poder i els límits reals de l’educació. Un cas pràctic sobre la fragilitat dels anhels de millora de l’ésser humà que vol confiar en el coneixement. I que veu com aquests anhels, aquestes bones intencions s’han d’enfrontar a l’indiscutible poder contradictori de la realitat. Estem tan convençuts de tenir raó, ens creiem tant la Il·lustració francesa, l’Emili de Rousseau i companyia, que potser no ens hem parat a pensar si els nostres valors educatius no són sinó somnis, quimeres de la nostra època angoixada.

L’infant es diu Ferran i està cridat a ocupar el tron del seu pare, al ducat independent de Parma. És nét de Lluís XV de França i de Felip V d’Espanya. La seva mare és Lluïsa Isabel de Borbó, la més intel·ligent, i la gran, de les filles del monarca francès. Badinter, recuperant informació inèdita, reconstrueix els maldecaps d’aquesta dona excepcional que s’esforça en donar la millor educació al seu hereu. Vol una educació de primera, moderna, il·lustrada, d’acord amb els ideals intel·lectuals dels quals França se sentia tan orgullosa i que, anys més tard, van ser indispensables per a la revolució francesa. Lluïsa Isabel, com qualsevol mare, vol el millor per al seu Ferran, vol assegurar-se que tingui èxit a la vida, vol que sigui un gran monarca, respectat a tota Europa, encara que el seu regne sigui ben petit. Vol que el fill esdevingui un príncep il·lustrat, savi, honrat i competent, el millor home. Per això confiarà en el poder de l’educació, forjadora d’homes, i buscarà els millors preceptors, d’entre els que destaca un dels grans filòsofs del moment, Étienne Bonnot de Condillac. Efectivament el noi és intel·ligent, espavilat, té la millor disposició i un caràcter excel·lent, però amb això no n’hi ha prou. Tindrà una instrucció magnífica, això sí, Ferran esdevindrà un príncep culte però també serà un personatge supersticiós, enormement desgraciat, insegur, infantil, que acabarà en mans de l’obscurantisme i de l’Església italiana més retrògrada, una crosta integrista que el convenç perquè reinstauri la inquisició al país. Vet aquí la instrucció en contrast amb l’educació. Vet aquí els projectes superats per la realitat més insistent. Els historiadors de la Grècia antiga sabien que la història és fonamentalment un exercici d’ironia, perquè sovint les accions dels homes acaben produint resultats ben diferents del que estava previst.