Hi ha un moment dramàtic en què la política esdevé ridícula. La veus encara més ridícula i més impotent, buida, del que ja acostuma a ser. És el moment en el qual, després de molta xerrera, de parlar i parlar per no callar, de tanta pluja d’idees que tot trona, se sent un cop de porta. Un cop de porta i ja està. Ja han marxat. Silenci. Els japonesos i els francesos de Nissan i de Renault no han vingut a aquest món a parlamentar, ni a contribuir al diàleg d’idees, ni a fer teràpia de grup amb nosaltres. Els francesos marxen a la francesa, això ja és sabut. I els japonesos són com són, no com al Mikado. La diferència entre fer feina i la vanitat, la diferència que hi ha entre la la veritat i la mentida és la mateixa que hi ha, per exemple, entre la propaganda del govern Farsánchez i els morts del virus coronat. La mateixa que hi ha entre la propaganda d’Ada Colau i la lluita contra la pandèmia. És la mateixa diferència que hi ha entre les febrils, desesperades invocacions a la nacionalització de la Nissan, els clams a favor de les sinergies, dels clústers, que la imaginació al poder i tot el que vostès vulguin. I després el silenci. L’espès silenci previ a la tragèdia. Abans quan tronava els nostres avis invocaven santa Bàrbara. Ara que, afortunadament, som laics diem aquestes altres coses i continuem parlant en va. Invoquem els sortilegis, la màgia de la tribu, que si l’Estat ens ha protegir del pervers capitalisme internacional, que si entre tots ho farem tot i que el poble unit mai més serà oprimit. Hi ha dies que ens fem pena a nosaltres mateixos. Mentre la gent canta no senten passar, no, que no ho senten, per allà a la vora, un cotxe elèctric amb xòfer, oficial. És l’automòbil del Molt Honorable José Montilla que va a una reunió d’Enagás, una empresa privada propietària de la xarxa espanyola del gas. El fundacional Llibre dels Feits del Rei En Jaume el Conqueridor comença dient això mateix: “gas i no paraules”.

Com que els socialistes es veu que són moralment superiors, per això els seus esclaus morals, els d’Esquerra Republicana i les de les Comunes sempre s’hi volen entendre, sempre hi volen pactar. Perquè en el fons volen acabar com ells, fent com ells. Perquè tothom ja ho sap que són els bons de la pel·lícula i el seu negoci sí que és un negoci, des de 1978. Des que Felipe González va arribar al poder, els socialistes sempre han afavorit els pobres, fent la mateixa política que els partits de dretes però, això sí, afavorint els pobres amb aquelles paraules d’amor, senzilles i tendres, que ens les cantava en Serrat, del PSC. Hi ha haver un temps en què manava a Madrid José Luis Rodríguez Zapatero, a la Generalitat José Montilla, a l’Ajuntament de Barcelona Jordi Hereu i el president de l’Ateneu Barcelonès era Oriol Bohigas. I tothom que va viure aquella època pot certificar el que ara diré aquí. Que efectivament, quan van manar els socialistes, quan ho van dominar tot, el país va quedar arreglat. Molt ben arreglat. Una gran diferència amb els perversos polítics de la dreta, on aneu a parar. De fet el partit aquest de Podem es diu així, precisament, per denunciar que els socialistes guanyen les eleccions contra la dreta i després diuen que no poden. Que no s’hi pot fer res. Que no hi ha més cera que la que crema. Per això es dediquen al vapor, a la paraula en el vent, a inflar el gos, que diuen a la ràdio. Deu ser per això que es dediquen al gas, pel gos. Es veu que ara sí, que ara els de Podem, que ja són al poder, han vist que tampoc no poden, que cal alguna cosa més que bona voluntat i quatre idees vagues tretes del vell catecisme del materialisme dialèctic. Fan ben bé com els adolescents que després d’haver vist una pel·lícula de Harry Potter s’entusiasmen molt. S’entusiasmen tant que es convencen a ells mateixos que dominen tots els secrets de la màgia i que així sempre podran menjar gelat. I que la Nissan no tancarà.

No tothom ha trobat, però, que el tancament de la planta sigui tan mala notícia. De fet, els ha agradat força. Han pensat que tot el mal que puguin rebre els catalans ja els està bé. A Espanya hi ha persones ressentides, envejoses, que troben que això de situar l’automoció a Catalunya és un greuge diferencial que fa massa anys que dura. Que és una decisió que va prendre el general Franco per afavorir injustament els catalans. Que quan van obrir la Seat es va veure clar, el gran secret que domina la política catalana des d’aleshores. Sí, el secret és aquest, us l’explicaré. Que més enllà de les enganyoses aparences, hi ha dos bàndols, el dels franquistes i els catalanistes, tots de dreta, en una banda. I, a l’altra, el bàndol dels obrers, espanyols i immigrants, tots d’esquerra. Els dolents i els bons. I que el món era molt injust per culpa de Franco, que havia situat la Seat a la zona franca i no pas, per exemple, a Orihuela del Tremedal, on va néixer Federico Jiménez Losantos a una alçada de 1.447 metres sobre el nivell del mar a Alacant. Llàstima que això sigui una llegenda. Qui va decidir reactivar l’automoció el 1953, concretament a Barcelona, va ser la Fiat. Que coneixia perfectament el territori des de molt abans de la guerra civil. A Torí com a Barcelona ja ens coneixem des de fa anys i panys. Com a mínim des de la primera revolució industrial, la del panyo. Com a Yokohama o com a Boulogne-Billancourt, al Gran París.