Amb les festes de Cap d’Any s’exagera imprudentment la freqüentació humana, se n’abusa. El personal s’amuntega sense seny, del frec a frec es passa a l’ofec, de manera que poden originar-se converses en les quals un individu qualsevol pot trobar-s’hi arrossegat, amb la força d’una riuada. Un animal et parla. Són intercanvis verbals que poden entaular encesos debats, polèmiques amb éssers humans que podríem qualificar de fanàtics, uns fanàtics verbosos que, per anar bé, hauríem d’haver vist d’una hora lluny. Molts d’aquests fanàtics són persones religioses. Repassant una entrevista que li van fer a Barcelona a Amos Oz, el savi que ens acaba de deixar, veig que recorda com els partidaris de la religió, que diuen que és pau i amor, esdevenen fanàtics. N’hi ha de tots els colors, de jueus, de cristians i de musulmans, de tota mena de religions, fins i tot de budistes, perquè la mala saó és arreu. Tenen l’atreviment d’exigir-te el que pots dir i el que no pots dir; ells poden malparlar del que vulguin però tu no, tu calla, tu has de respectar les seves creences. En diuen respecte però, de fet, no ho és, el que volen simplement és que tanquis la boca, que et fiquis la llengua al cul i que t’agenollis al davant d’una grotesca col·lecció de supersticions i de pensaments màgics. No accepten la llibertat d’expressió dels altres, els ofèn que pensis com penses. Sabem que les respectables són les persones, no les idees ni les conviccions íntimes; gràcies a això la humanitat ha fet el seu camí, quan ha estat possible. Unes conviccions íntimes que ells passegen per la vida com si fos una veritat absoluta i que, inexplicablement, la resta del món s’erra. Però no són conviccions religioses sense més ni més, de fet són tan absurdes que es contradiuen amb la bondat i amb la llibertat, indispensables per a qualsevol ésser humà amb una mínima formació ètica. Tothom té tant de dret a exhibir símbols religiosos com de blasfemar, tothom té dret a creure i a canviar d’opinió i a criticar. Tothom té dret a ofendre i a ser ofès, tothom té dret a equivocar-se i a tenir raó. En contrast amb tot això tenim les fogueres purificadores contra els heretges o l’assassinat dels periodistes de Charlie Hebdo.

Però de la mateixa manera que hi ha fanàtics ideològics n’hi ha d’antiideològics. Hi ha enemics de la religió que en fan una religió negativa. Hi ha partidaris de la llibertat que et voldrien obligar a ser lliure. Hi ha pacifistes que estarien disposats, deia Oz, “a engegar-me un tret al cap perquè tinc una idea lleugerament diferent sobre la manera per fer la pau entre jueus i palestins”. La manera d’identificar els fanàtics podria ser aquesta. Són persones que semblen molt altruistes, molt poc preocupades per elles mateixes, que estan més interessades en tu que en cap altra cosa. Això en un primer moment t’afalaga, t’agrada i et fa confiar-hi. Error. Aquest interès no és amor ni bondat encara que ho sembli. Tenen molt poca autoestima i per això sempre estan ocupats a canviar els altres, tu, jo, tothom ha de canviar gràcies ells. Són els amics que et volen salvar de tu mateix. Són els que tenen moltes lleis i prevencions per als altres i cap reglament per a ells. Són els missioners malaltissos que confonen les emotives relacions familiars o d’amistat amb el dret a imposar un punt de vista als altres, un petit punt de vista o tota una filosofia. Amb l’excusa de l’amor. Es fan tants i tants crims sota la bandera de l’amor...