Poques vegades havíem vist al Congrés de la Carrera de San Jerónimo una col·lecció més evident d’indigència intel·lectual i política. Quan després de sentir els principals líders polítics espanyols en aquell seu Parlament del rompeolas de las Españas, el discurs més amistós amb Catalunya, o el menys incendiari, o el menys vergonyós, és el que va pronunciar ni més ni menys que un professoret de pega, un demagog i un espanyolista recalcitrant com Pablo Iglesias, vol dir que la primera línia de la classe política de Madrid és un desastre evident i feridor. Aquesta Espanya colonialista, inflada d’orgull i de vanitat, incapaç d’autocrítica, d’il·lusió, d’esperança, de presentar cap projecte mitjanament plausible i engrescador, és la que tenim al davant. La classe política catalana, la independentista, en termes generals, és una vergonya col·lectiva, una col·lecció de misèries i de covardies, això ho sabem tots. Però i els de Madrid? Com poden sentir-se representats els catalans espanyolistes per aquesta genteta, per aquesta col·lecció de populistes, de fatxes, de buròcrates, de milhomes, de farsants, d’arreplegats?
Quin projecte té avui Espanya? Ahir es va veure clarament: l’anticatalanisme
Que l’africanista Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l’exèrcit ens puguin intimidar és fàcilment comprensible perquè a ningú no li agrada que li peguin o el puguin arribar a matar. Però, aquests de Madrid són realment els que manen? Els poders fàctics no han trobat ningú millor? Aquests són els interlocutors de l’independentisme, amb els que ens hem d’entendre? Santa innocència. Mai Catalunya havia tingut al davant una col·lecció més deplorable d’adversaris, una gent tan vivament limitada com perillosa, tan preocupant, tan previsible, tan decadent, tan histèrica. El projecte independentista, amb totes les seves limitacions i desencerts, té moltes mancances, no es pot negar, però no és aquest erm d’intel·ligència, de política, d’esperança, de concòrdia, d’humanitat. Pertot la por amb majúscula, les fòbies, les prevencions, la intolerància, les queixes de personetes aviciades. Més que un debat d’investidura semblava una reunió de nens de casa bona que mai no han treballat en res, que mai no han fet cap esforç, cap estudi ni cap doctorat, una col·lecció de nens consentits als quals la vida els ho ha regalat tot i que mai no s’han hagut d’esforçar gota, que mai no han hagut de lluitar ni tenir moral ni esperança, que només saben queixar-se perquè mai han fet altra cosa que viure molt bé dels seus protectors.
Quin projecte té avui Espanya? Ahir es va veure clarament: l’anticatalanisme. La destrucció de Catalunya i del projecte polític independentista és l’única idea concreta i real que agermana tota aquella colla de saltataulells, tots encantats d’haver-se conegut, competint en l’alarmisme, competint en l’exhibició de misèries humanes, competint en idees caduques, retrògrades, en hipocresies, en falsedats. La gran novetat de la jornada va ser escoltar la veu del líder de la ultradreta espanyolista, un caudillo amb formes i maneres d’aiatol·là de suburbi. Però és que en el fons i en la forma, no hi va haver cap debat. Perquè tots estan d’acord en l’essencial, perquè tots són part de la mateixa cosa, formen part de la mateixa intolerància i de la mateixa impotència. Són el Titànic que s’enfonsa mentre els senyorets de primera classe discuteixen sobre com no haver de mullar-se el cul per salvar el coll, dit així, i per dir-ho ràpid. Pobra Catalunya i pobra Espanya. Quin personal.