L’home primitiu d’Europa i d’Àfrica, que és el mateix home, o la mateixa dona, a diferència del d’Amèrica, un bon dia va descobrir la roda. Sembla mentida però sembla que estiguem convençuts que els grans descobriments primitius van ser cosa d’homes quan segurament les dones prenien la iniciativa del pensament i de l’acció. Probablement la nostra vella civilització gosa començar precisament aleshores. Quan després de trobar i de dominar el foc, com en un inesperat resplendor que ens deixa bocabadats, un resplendor que va durar molt o només el temps d’un instant, l’home i la dona dels orígens van descobrir el pla horitzontal i van veure que era bo. El pla horitzontal és més important que no pas la roda. Són un home i una dona que no es barallaven perquè havien de sobreviure i no tenien gaire temps per a la guerra dels sexes. Perquè col·laborar és millor que competir. Lligats íntimament l’una a l’altre, com en la nit les flames a la fosca, que va dir el gran Rosselló-Pòrcel.

Es van adonar, na Ramoneta i en Ramonet, dels beneficis infinits d’una superfície plana i transitable, d’aquell invent sensacional que no només feia cases amb el terra regular i pla, també permetia caminar i fins i tot córrer sense cap entrebanc i que alliberava la ment humana d’haver d’estar en tot moment a l’aguait dels perills del terreny natural, sempre accidentat, imprevisible i fals. Permetia caminar, passejar, també d’esma, badar d’una manera més profunda, serena i confiada. Viure és badar i també no tenir por. El descobriment i construcció del pla horitzontal és només comparable a la invenció de la roda i, fins i tot, és més determinant perquè només en un pla perfectament horitzontal i sense entrebancs la invenció de la roda podia encara donar molt més de si, explotar-se al màxim, assolir velocitats vertiginoses i impensades fins aleshores. Va ser com quan el poderós vent va inflar les primeres veles del primer llagut de la història de la navegació i el va fer lliscar a tot drap per la superfície plana d’una mar en calma, o com quan a la revolució industrial es va saber combinar la potència de la màquina de vapor amb l’eficàcia de la via lliure del camí de ferro. A l’estructura geomètricament pura de la roda li esqueia una altra estructura purament geomètrica, el pla horitzontal. Fou un dels grans moments de la creativitat humana i del domini sobre l’entorn. Fins a aquell moment només l’aigua en complet repòs o l’horitzó sense muntanyes havien dibuixat aquella geometria ideal. El món natural va ser dominat definitivament per la dona, per l’home, quan va ser capaç d’edificar com si fos l’horitzó nu i com la mar en calma. Fou una mimesi revolucionària, sensacional. Amb l’ajut del burro.

L’ase, és cosa sabuda, ha dibuixat el mapa del món perquè l’home feia les distàncies fins on li arribava el burro. Si no s’anava més enllà dels límits territorials del poblat els acompanyava també el gos, però més enllà ja no, se la campaven sols l’amo i el ruc. D’aquesta antiga companyonia ve que per traçar un camí per un turó s’alliberés un ruc local, sabedor del terreny, i per allà on anava la bèstia es on feien el camí. Roma va ser un imperi durador perquè va saber construir i mantenir una important xarxa de camins, de vies que no són sinó plans horitzontals per on s’assegurava una comunicació ràpida i un eficaç moviment de l’exèrcit. Tots els grans imperis de l’antiguitat van excel·lir en la construcció de plans horitzontals, ja fos en forma de vies, ponts o d’escales. Només cal pensar en l’avui reconstruït gran ziggurat d’Ur que data del tercer mil·lenni abans de Crist. La monumental escala per arribar al capdamunt, de fet, no és altra cosa que una successió de plans horitzontals disposats en diferents nivells. L’escala és la gran innovació que multiplica infinitament el pla horitzontal i que permet construir els primers edificis colossals, les primeres modificacions humanes del paisatge que han quedat representades en el mite de la torre de Babel. O en les piràmides d’Egipte, a la seva manera, aberrants muntanyes artificials. En el Dietari d’un peregrí a Terra Santa, Jacint Verdaguer empra aquesta coneguda analogia en el fragment datat a El Caire el 24 de maig de 1886: “I a l’enfilar-nos piràmide amunt, me ve el record de la muntanya de Montserrat (...) Les lleixes i graons de rocs enormes d’aquí em retrauen los graons i lleixes d’allà, plenes d’heura i d’arítjol; de vegades, allargant la mà a un penyal, m’estranya no trobar-me-la perfumada de romaní...”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (100) Johnson davant la mort Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (99) Més sobre Churchill Jordi Galves