Ho va dir Andrea Fabra, filla del president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, amb la sinceritat als ulls, tot analitzant el fenomen dels aturats l’any 2012. L’any després, Francisco Marhuenda va exclamar el mateix tot comentant els disturbis en Egipte sense fer cas del micròfon obert d’una televisió. Estic segur que l’expressió, ahir com avui, s’ha sentit força en les converses privades dels partits polítics, cadascú mirant per a ell mateix, cadascú fent un acte d’afirmació íntima, específica i contundent. El president Puigdemont és a Brussel·les i tindrà problemes per ser investit. Que es foti. El vicepresident Junqueras és a la presó i potser no en sortirà immediatament. Que es foti. En Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, privats de llibertat, no han pogut passar les festes en família. Que es fotin. Els independentistes han guanyat les eleccions però, en presentar-se per separat, numèricament, les ha guanyat Ciutadans. Que es fotin. Els independentistes no es posen d’acord. Que es fotin. Els de la CUP necessiten un sol diputat per tenir grup parlamentari. Que es fotin. Els policies de la repressió del primer d’octubre ho passen malament, domèsticament i gastronòmica, en el vaixell de l’amor. Que es fotin. Aquesta és la nadala que avui se sent amb més força, en aquesta època de pau i germanor, aquesta reinterpretació del sentit del Fum, fum, fum. Que es fotin, tu. Que es fotin tots.

Els principals etòlegs, estudiosos del comportament animal, han assegurat des de fa temps que les comunitats que se’n surten millor són les que s’esforcen més aviat en col·laborar que no pas en competir. I encara més si parlem de comunitats amenaçades com la nostra. També és curiós comprovar com els partidaris de la unitat d’Espanya, els que venen el qüento d’una Catalunya espanyola, més enllà de les paraules, estan ben convençuts que la seva salvació, el seu futur ideal, és la derrota i ruïna dels catalans. El panorama, en definitiva, després de les eleccions és aquest. Tothom contra tothom i, per damunt de tot, els interessos discutibles dels partits polítics, aquestes estructures bastardes de la democràcia actual. Unes estructures que s’omplen la boca parlant de democràcia però que no la practiquen gens de portes endins. ¿Com podrien ser democràtics els partits polítics si tots han esdevingut una eficaç agència de col·locació a càrrec de pressupost públic? ¿Com poden ser democràtics els partits polítics si tots els principals dirigents deuen el càrrec al líder, quan s’han aconseguit salvar del 12, 5 % d’atur, la dada que van aconseguir oblidar de les seves ments Marta Rovira i Inés Arrimadas en l’entrevista de la Sexta? ¿Com podem deixar de repetir, de recordar des de la premsa, que les estratègies partidistes potser eren legítimes durant el catalanisme autonomista, pujolista, però que tot això s’ha acabat? La força electoral de l’independentisme procedeix de la reconciliació popular amb els tres partits que els representen però no és indefinida. Ni és un xec en blanc. L’autèntic enemic interior, el gran col·laborador de l’espanyolisme és la disgregació, és la divisió egoista entre partits, la recerca indissimulada d’avantatges, les travetes, les punyalades, les lluites entre sobiranistes pel poder i la influència. Ser dignes de Catalunya, allò que reclamava, sever, el president Francesc Macià, no ho acaben d’aconseguir ¿no troben?