Al final veus que has sortit del clot i que la llibertat només consisteix a continuar empresonat, sempre atrapat, però ara en un clot més gros; al final et vas desenganyant tu sol perquè, de fet, els presos polítics som tots els altres, som els que ens vam quedar fora de les presons, condemnats a no poder enganyar-nos a nosaltres mateixos amb la vana il·lusió que exhibeixen aquests lliberts que ara surten a les notícies, que s’imaginen que han aconseguit alguna cosa i somriuen, que criden, que van bufats de paraules i van aixecant els braços. Al final els presos polítics som tots els altres menys els indultats perquè ja hem dialogat tot el que havíem de dialogar i tenim la boca seca. Perquè continuem vivint en aquesta aixecada de camisa que anomenem Espanya, en aquesta impostura permanent, en aquest fanguissar que és com plom a les ales, una canícula indefinida i enganxifosa que ens va arrossegant per terra i degradant-nos, que ens recomana conformar-nos i callar, deixar-ho córrer, deixar-nos anar, dormir panxacontents en aquesta penitenciaria otomana dels pobles, en aquesta migdiada perpètua de l’ànima de la qual cada vegada et costa més poder despertar. Espanya és exactament això, pensar que no n’hi ha per tant, que ja ens està bé com estem, que potser no renunciarem mai a les nostres idees, però que sí que renunciarem als nostres fets. La fe sens obres morta és, recorda lo rei En Jaume en el seu llibre de guerres. Tenim una col·lecció meravellosa, composta dels millors ideals, de les més exquisides teories, sostenibles, progressistes i homologables. Ens agrada quedar bé o fer veure que no ens adonem de res. Perquè fer-nos espanyols és trair la insatisfacció permanent que el català duu a dins, les ganes eternes de veure món i de no conformar-te amb collir olives, ajupir-te davant el senyorito, perdre’t el respecte a tu mateix, decidir que ja seràs qui ets en un altre moment.

Ahir a la teletrès vam tornar a fer el ridícul, però no va passar res, mai no passa res, perquè sempre tenim massa feina, o perquè tenim massa calor, o massa mala consciència. Vivim somnàmbuls, entre la irritació i la indiferència perpètua. Es veu que havien de parlar al noticiari de les notes de selectivitat. D’aquest examen estrella d’un sistema educatiu que tots els indicadors internacionals assenyalen com un dels pitjors d’Europa, un sistema educatiu que només agrada als pedagogs i que ens avergonyeix cada vegada que ens confrontem amb algun veí francès o alemany. Fins i tot italià. I va arribar el moment de treure en pantalla els nois i noies que han tret les millors notes. I tots parlaven aquest català penós i transgènic dels presentadors televisius. Menys un, em penso, tots els altres van ser incapaços, aquests alumnes superdotats i que han tret tan bones notes, de lletrejar correctament l’acrònim ESO. Tres sigles, dues errades en la fonètica, simplement perquè les sigles les diuen en castellà. Fins i tot quan parlen de la UPF, una universitat anomenada així en honor a Pompeu Fabra. I no, no passa res, perquè el català com a societat, ens és ben bé igual, perquè és mentida que sigui la llengua pròpia de la nostra societat. Ja ens està bé viure en aquesta llibertat vigilada, en aquesta cultureta subordinada a la d’Espanya. La indiferència, tot sovint, és més verinosa que l’odi.