La recent presència del president José Montilla al Parlament de Catalunya va tenir força moments còmics i, fins i tot, de tràgics. Com si fos un ésser incomunicat amb el seu entorn, el que col·loquialment es coneix com a autisme, l’exministre i exsenador Montilla va insistir en el seu estretíssim i particular punt de vista. Un punt de vista poc brillant que li convé. Perquè interpreta literalment les lleis en vigor i, a dreta llei, sí, i tant que sí, li permeten mantenir el despatx d’expresident de la Generalitat i alhora esdevenir també assalariat d’Enagás. La sessió parlamentària va deixar de manifest la notable intolerància a qualsevol canvi interpretatiu o a la frustració del personatge Montilla, inamovible i sord. El distanciament dels altres polítics recorda un dels grans moments d’El Mercader de Venècia, quan el no integrat en la societat, quan el jueu Shylock, examina els detalls del contracte i reclama a la justícia de la ciutat dels duxs una lliura de carn del pit d’Antonio. En va li ofereixen diners i intenten temptar-lo amb tot de beneficis per salvar la vida del venecià que no ha pogut tornar el deute a temps. Shylock no afluixa, en cap moment, ni vol arribar a cap concòrdia amb els cristians, mogut pel ressentiment cap als adversaris religiosos, incitat per la venjança més pura. De manera que, com a darrer intent d’acord, li demanen al jueu si ha dut cap metge, perquè embeni les nafres d’António i no mori dessagnat. A la qual cosa replica Shylock: “¿El document ho diu?”. I després afegeix: “Si no ho diu el document, no ho trobo necessari.”

La interpretació radicalment subjectiva de les lleis, en l’obra de Shakespeare i en la comèdia que es va representar al Parlament fa dos dies, ha esdevingut l’absoluta protagonista. Si els jutges espanyols han demostrat que poden interpretar el Codi Penal de manera abusiva, ¿per què José Montilla no pot imposar la interpretació de les lleis que més li convingui per continuar omplint-se la butxaca? El text no és important, l’important és la interpretació que se’n fa. Recordem que el president Montilla sempre ha estat partidari de fer comparacions abusives, de fer certs comentaris dadaistes, de vegades  prou inacceptables per a la majoria de les persones que l’escolten. Com quan va comparar el referèndum del primer d’Octubre amb els referèndums de Franco. Unes comparacions que exhibeixen un fort component de venjança personal, de constant reivindicació de la seva persona enfront de la resta de la classe política catalana. El president Montilla es veu a ell mateix amb gran sentimentalisme i tendresa, amb enorme pena per haver nascut en una família humil. Es veu a ell mateix com un desheretat, com un pària de la terra que ha tingut l’astúcia d’arribar a càrrecs molt importants. Es veu a ell mateix sempre com a víctima. I com que és una  víctima autèntica es considera amb dret a tot. A veure si aquí només podran enriquir-se Jordi Pujol o Narcís Serra pels cognoms que duen al carnet d’identitat. La lògica de Montilla pot arribar a ser despietada, inhumana, molt arbitrària. Com quan va establir un greuge comparatiu entre les crítiques que ell ha rebut en ocupar un càrrec de senador com a expresident de la Generalitat i Carles Puigdemont. “S’ha criticat que jo fos senador, però no el càrrec d’eurodiputat de Carles Puigdemont”. Com si tots dos fossin dos expresidents comparables. I és que s’estima més pensar que a ell el critiquen injustament perquè s’anomena José Montilla. És el victimisme del que va a la seva i només està disposat a escoltar el que li convé.