En el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós. Quan el soldà emèrit d’Al-Àndalus, Joan Carles el primer, fill de Joan, fill d’Alfons, emulà son august avi bellugant molt les cametes fins que va fugir, la premsa sencera volgué saber amb quina concubina o concubines s’havia fet acompanyar a l’arenyenc emirat d’Abu Dhabi. Error majúscul. Badaren els mitjans perquè, en realitat, el secret de Joan Carles Ben Joan no han estat mai les dones sinó els homes, els — almenys— sis guàrdies civils que avui l’envolten com una guàrdia pretoriana, dia i nit, una escorta verda, una guàrdia mora que alhora el protegeix com es pot dir que el té presoner, que el guarda de tot mal com assegura que no garli més del compte, que no pugui fer res contra el fill, seguint l’entranyable tradició instaurada per Carles IV que conspirà contra l’hereu Ferran VII. Joan Carles ha fugit a terra mora amb la Guàrdia Civil i no pas amb els soldadets de plom de la Guàrdia Reial, ni amb la Legió, ni tampoc amb la marineria del vaixell Juan Sebastián Elcano. I és que com més anem coneixent Espanya de prop més clarament es veu que qui té la força no és la temible aviació de guerra dels F/A-18 Hornet —Vespa—, ni la determinant cuirassada Brunete, no senyor, aquí el nucli de l’autèntic poder és la Guàrdia Civil, l’estat dins de l’estat, al cor del cabdell de l’entranya més íntima del nucli del manar, de la violència, de la tirania, de l’endèmica pervivència de la dictadura espanyolista, anterior al general Franco i fins i tot al Vivan las caenas de principis del segle XIX. Espanya és sobretot una força intimidatòria.

 Aquí el nucli de l’autèntic poder és la Guàrdia Civil, l’estat dins de l’estat

Fa dos dies que la televisió pública basca va emetre un extraordinari reportatge dedicat al protagonisme polític i repressor de la Guàrdia Civil, una organització considerada, segons els analistes, com a cívico-militar, paramilitar o simplement militar, l’autèntica guanyadora contra el terrorisme d’ETA, cada vegada més poderosa i incontrolada, sobretot a mesura que ha anat derrotant les diverses forces disgregadores del projecte d’una Espanya centralista i uniforme, en definitiva, d’una democràcia aparent, tutelada per les pistoles pagades amb els diners dels contribuents. La Guàrdia Civil, segons el reportatge, és una temible organització que no només protagonitzà el cop d’estat del 23 de febrer i la repressió del primer d’octubre contra Catalunya, també és l’única organització governamental en què el poder polític, legítimament sorgit de les urnes, no té gaire capacitat d’intervenció ni de control. L’institut armat, autodenominat benemèrit, s’ha convertit en una organització no només jurídicament impune, sinó també corrupta, torturadora, amb la seva pròpia agenda política, en clara sintonia amb els elements més reaccionaris del Partit Popular, de Vox i de les autoritats judicials més immobilistes. La seva agenda no fa més que perseverar en una determinada idea d’Espanya, irreal, tan involucionista com radical, tan agressiva com continuadora dels ideals del franquisme, més de quaranta anys després de la desaparició del dictador. És des d’aquest clima d’intolerància manifesta, d’ultradreta rampant, de colpisme armat, d’adoctrinament ideològic, amb forts vincles de tota mena amb l’Opus Dei i amb l’alta jerarquia judicial, que s’ha elaborat un discurs policial contra l’independentisme polític, al qual s’acusa, curiosament i significativa, dels seus propis pecats: colpisme, intolerància, ultradreta i adoctrinament. L’anàlisi detallada dels vincles de la Guàrdia Civil amb el seu entorn ideològic ajuden enormement a explicar alguns dels més infames contrasentits de l’actual tirania judicial. Assabentar-se, per exemple, que la jutgessa del cas Alsasua, Concepción Espejel, està casada amb un coronel de la Guàrdia Civil serveix per invalidar qualsevol aparença d’imparcialitat de la justícia, qualsevol possibilitat d’equanimitat humana. Poder judicial i Guàrdia Civil treballen plegats des del partidisme polític i social més marcat i indissimulat. Com quan la judicatura nazi pretenia jutjar imparcialment els ciutadans jueus del Reich o com quan els jutges blancs dels estats del sud dels Estats Units gosaven impartir justícia sobre els ciutadans de raça negra. Purament una comèdia.

Hi ha una anècdota protagonitzada per Xabier Arzalluz que confirma tot el que hem dit sobre el soldà Joan Carles i la seva guàrdia mora vestida de color verd. En una ocasió en què Xabier Arzalluz va aconsellar a Joan Carles I negociar directament amb ETA per acabar amb la violència, el monarca li va dir confidencialment, molt espantat, alarmat per l’atreviment: “Com? Amb ETA? ¿I què dirà la Guàrdia Civil?”. “No sabia que fos la Guàrdia Civil, va respondre el polític basc, qui determina la política de l’Estat”. Aleshores com ara, cal saber que sí, que qui mana, al capdavall, és la Guàrdia Civil. Que ho saben els nostres polítics independentistes?