“Això continuarà. Continuaran les detencions i les amenaces”. Estic parlant amb un conseller que és al Palau de la Generalitat a través del telèfon vermell que només tenim ell i jo. Acaba de sortir de la reunió del Govern. “Jordi, escolta. Tenim un sentiment molt compartit, pots posar el meu nom o no, és igual, el protagonista aquí és tot el Govern, amb el president al capdavant. A tres quarts de vuit m’han informat del que estava passant, jo encara era a casa. No he tingut gaire temps per pensar en què estava sentint, he hagut de fer via i primer he anat al meu despatx i després al Palau, on soc ara”. Parla amb calma i noto perfectament que el conseller està fent una altra cosa, o més d’una, mentre parla amb mi, no sabria dir què, per això ell és conseller i jo no, jo no puc fer més que una cosa cada vegada. “No soc gens milhomes, no, i ho saps. Però em sento molt tranquil, la veritat, aquí estem tots realment tranquils. Estic molt mentalitzat del que he de fer i sé perfectament el que pot passar i el que em pot passar. Em sento privilegiat de viure aquest moment històric des del Govern”. El conseller fa una pausa, parla amb algú, em demana que esperi i jo aprofito per preguntar-li si s’ho esperava. “Hmm, home, Galves, ja saps prou com estem, però precisament des de fa dos dies he vist encara clar que utilitzarien tots els mitjans”. És aleshores quan li he arrencat la darrera frase abans no pengés. “Després potser podré parlar. O no. Estic molt liat de feina, ara ha de parlar el president i et demano que no publiquis res fins que el president no hagi parlat, perquè parla en nom de tot el Govern i de tot el país. Estem tranquils i determinats”. “¿Ho dius perquè em quedi més tranquil, oi, conseller?”, li faig. “No, no, i ara, Jordi, t’ho dic perquè és la veritat. I t’asseguro una cosa: arribarem fins al final”. El telèfon vermell ja no funciona. Ha penjat.

Vull veure les notícies, encenc la tele. Faig algunes trucades i faig moltes preguntes. Em diuen que no hi ha ningú, cap treballador de dins dels departaments de la Generalitat que vulguin parlar. Res. Que han aconseguit que la majoria tingui por de parlar. “No puc fer més, faig més del que puc. Jo no hi era. De fet jo no ho vaig veure, va ser la meva amiga. No, no, no es pot posar la meva amiga. Què? Se sent malament. No t’entenc. La meva amiga ara és al vàter. La meva amiga ha sortit. No, no sé on és la meva amiga”. Les converses i les frases se’m confonen al cap, arriba un moment que ja no sé amb qui diantre estic parlant. Perquè el món és com és i no cal enganyar-se un mateix poso l’emissora de Federico Jiménez Losantos i juro pels claus del meu taüt que se senten marxes militars. Ben fort. Són les onze i deu del matí. Es veu que fan publicitat d’un CD destinat a l’audiència d’aquest senyor, un disc que té, entre d’altres hits “El himno de España. La canción del legionario. La muerte no es el final. El himno de la Armada. Soy el novio de la muerte.” La veu de Jiménez Losantos és de joia, comenta la intervenció de la Guàrdia Civil amb entusiasme mentre aprofita el fons musical militar per sentir-se una mena de Millán Astray. Avui és per a ell un gran moment. Tanco la ràdio perquè he d’atendre una trucada.

Parlo amb un treballador d’un departament de la Generalitat que em demana per favor que no digui el seu nom. És un noi jove i té les idees clares, està una mica emocionat pel que està vivint, però sap el que diu. “Han arribat molt d’hora, no he pogut arribar fins al meu lloc de treball amb cotxe perquè havien tallat el carrer, o sigui que he anat a peu. Primer he passat un cordó policial dels Mossos i després un de la Guàrdia Civil. Devien ser quarts de nou. A dins molts uniformes, és clar, estaven sobretot concentrats a la planta on hi ha les sales de reunions. La majoria dels treballadors hem marxat i ens estem manifestant al carrer. Dins han quedat molt pocs treballadors. ¿Parlar amb ells? Ui, no, no sé, estan amb els picoletos i no crec que puguin parlar amb tu ara. A més a més pensa que la Guàrdia Civil ha tallat l’internet que teníem, no sé si podràs parlar amb algú dels que han quedat a dins.” (Continuarà)