Arriba un moment en la vida en què se t’ha acabat preguntar res als mestres que tenies perquè ja no són d’aquest món. A Joan Solà (1940-2010) l’enyoro especialment, el seu posat sorrut, la melodia del seu parlar de Bell-lloc d’Urgell. Fou un perfecte exemplar de pagès català esdevingut gramàtic. No pas a la manera de Josep Pla, que havia de posar-se boina per semblar horacià i sincer. Volem continuar pensant, encara avui, que l’home de la terra té qualitats superlatives d’autenticitat, de seriositat, dignitat, fortalesa, afany, qualitats feineres com cap altre tipus humà, en contrast amb els habitants de la ciutat enganyosa. Per alguna cosa Mossèn Cinto es va presentar en el lluït saló del Consell de Cent, a rebre un premi, vestit amb faixa, barretina i l’equipament complet del rústic català. Per alguna cosa Guimerà va escriure Terra baixa. La terra és l’etern i el bo de debò, el natural, el legítim en contrast amb els miratges de la quotidianitat. La idea ens continua suggestionant. Ser nosaltres mateixos i no pas una altra cosa, aquest és l’anhel. I de manera específica, per als catalans, a través de la nostra llengua nacional. Potser per aquest motiu, a Catalunya, tenim herois que són gramàtics, com en el cas de Pompeu Fabra, un cas que mai no hauria imaginat Thomas Carlyle. Perquè som desconfiats.

Joan Solà fou un altre heroi contemporani que unia grans coneixements de l’idioma amb una viva autenticitat catalana. Va escriure llibres difícils i sòlids, d’una erudició sorprenent, esquerpa. Els qui ens vam educar a l’aixopluc dels Estudis de sintaxi catalana (1973), de Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), de Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994) o de la monumental Gramàtica del català contemporani (2002), podem dir que hem après alguna cosa. Sense oblidar els seus textos divulgatius, en especial els més coneguts, publicats al diari Avui sota l’epígraf Parlem-ne i dels que en va fer diversos llibres. Que continuen vigents, que continuen dient-nos que hem de plantar cara, que l’ésser humà català, per força, ha de plantar cara si no vol ser esborrat del mapa, si pretén que la llengua catalana romangui una llengua viva i recuperada per al món d’avui. Joan Solà fou un estudiós contundent i sense tebieses, capaç, i no li faltaven sinceritat ni conviccions, ni un radicalisme polític, germà de la passió científica, d’un amor per Catalunya i la seva llengua. La sinceritat és un valor social indiscutible però sense gaire rendibilitat política. No sentireu cap polític que digui la veritat sobre el català. Que la llengua se’ns està morint mentre juguem, sense saber ben bé en què consisteix, a fer multiculturalisme. Les llengües no és pas veritat que convisquin entre elles. Les llengües són depredadores, són panteres com va dir Dante Alighieri. Poseu a conviure dues panteres, una de gran i ben alimentada al costat d’una de petita i malalta. I ja sabeu el que s’esdevindrà. Fatalment.

No sentireu cap polític que digui la veritat sobre el català. Que la llengua se’ns està morint mentre juguem, sense saber ben bé en què consisteix, a fer multiculturalisme. Les llengües no és pas veritat que convisquin entre elles. Les llengües són depredadores

Solà tenia una mirada dolça i alhora severa. El seu món no fou el de les subtileses equívoques de la cosa pública sinó el del coneixement i la transmissió de la veritat científica. Advertia que el català està legalment desemparat, perquè constitucionalment és una llengua de segon ordre davant l’espanyol. Passat el temps de la presumpta cordialitat hispànica durant la fraudulenta transició, avui veiem clara l’hostilitat contra el català, una hostilitat que no és cap detall ni cap casualitat sinó un tret identitari genuïnament espanyol. En aquest sentit Solà va deixar dit que “no hi ha causa més digna, més honorable, més recompensadora que defensar, contra corrent dels totalitarismes, la nostra pàtria, la nostra llengua, la nostra dignitat”. Com un Aribau rediviu.

Solà es rebel·la contra la falsa autosatisfacció catalana, la que s’estima més pensar que al nostre país no hi ha cap conflicte lingüístic. Que els catalans som un exemple admirable de convivència. Sense adonar-nos que aquesta presumpta convivència es construeix partint de la renúncia sistemàtica a utilitzar la nostra llengua pròpia. Sense adonar-nos que el preu de la tan valorada convivència és ni més ni menys que la llengua i la identitat catalanes. Aquí els llibres d’estil que fan servir als diaris no són com els llibres d’estil en d’altres països; aquí són un eufemisme que amaga la incompetència creixent dels professionals del llenguatge, segrestats com estan per l’espanyol. És un secret que tothom coneix, que el sistema educatiu falla perquè el català no és, en definitiva, la llengua real de la societat catalana, la llengua necessària i útil a cap dels diversos territoris que la tenen com a pròpia. El català sempre és més difícil que l’espanyol, més avorrit, més costós, més antipàtic precisament perquè és més ignorat. El desprestigi del català és creixent perquè és la manera de justificar que se’l vol eliminar.

La sapiència de Solà és un coneixement tan dolorós com necessari. Les seves invectives contra el poder dels representants polítics encarregats de la salvaguarda del català són dures, adients i justes. En una època com la nostra, desproveïda de mestres eminents que orientin la societat, el seu record és un exemple de lleialtat i de coherència amb la tradició dels nostres pares, amb la identitat que ens ha fet, en part, com som. Catalunya és un dels primers països del món perquè no és una regió espanyola més i perquè la seva —fins avui— resistent identitat sap projectar-la molt més enllà, més enllà del seu relatiu petit pes específic en el context internacional.

Jordi Galves
República belga (224) A terra, que són els nostres Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (223) Allioli amb all Jordi Galves