L’independentisme català té cada vegada més partidaris. Segons algunes enquestes recents podria estar actualment entre el 57% i el 60% dels catalans amb dret a vot. Però no cal patir, amics espanyolistes, no us esvereu. Allò que a Madrid es va anomenar despectivament i aristocràtica suflé podria disminuir, podria passar de ser clarament majoritari a minoritari, fins i tot es podria aconseguir que passés a ser intranscendent en el context polític català. Sembla impossible, sembla una fantasia que les persones que se senten per sempre més divorciades d’Espanya puguin reconciliar-se amb la idea de la unitat estatal. Encara que les forces colonials armades, encara que els partits polítics espanyolistes a Catalunya, encara que el govern ininterromput del PP-PSOE, encara que els jutges de l’escalivada o de l’escarment no deixin de crear independentistes, hi ha una solució a tots els vostres problemes, patriotes del garrot i de la imposició. S’ha ideat una estratègia d’enginyeria social que pot revertir, que pot canviar l’actual estat de coses. És una estratègia subtil. No, no es tracta de fer que cap partit independentista faci ara marxa enrere, no seria acceptat. Qualsevol partit sobiranista que digués avui que aposta obertament per l’autonomia seria greument castigat pels votants. L’estratègia és un altra. Del que es tractaria, per anar bé, és de convèncer de mica en mica els electors sobiranistes de la impossibilitat pràctica de la independència.

Això es podria fer amb l’ajut d’alguns polítics independentistes. Els vius. De persones que, per alguna raó, no necessàriament traïdorenca, vulguin col·laborar en la preservació d’Espanya. Perquè tenen altres prioritats personals, altres necessitats humanes. Aquests polítics haurien de ser una bona colla, amb un o dos no n’hi hauria prou. Mantindrien una actitud equívoca perquè haurien de sustentar públicament el seu compromís indestructible amb l’independentisme polític, haurien de continuar pronunciant grans discursos inflamats, grans proclames a favor de la independència de la nació catalana, però per sota mà, com si fos inevitable, haurien d’anar posant tots els entrebancs possibles a la independència, haurien de provocar tota mena de petits i de grans accidents que convertissin el procés cap a la independència en una olla de cols, en una casa de bojos o en una gàbia de boges. Haurien de donar-ne ara una de freda, ara una de calenta. Haurien d’anar provocant el desconcert, la confusió, la complicació. Especialment pel que fa a la unitat independentista, l’única arma dels partidaris de l’adeu a Espanya. Haurien d’acusar de processistes, de traïdors, d’obstruccionistes, de sabotejadors, els altres polítics independentistes, haurien de fer-los responsables del caos que ells mateixos estarien provocant. Haurien de ser prou vius per avantposar els interessos de diversos grups de poder al desig majoritari per la independència. I, per damunt de tot, haurien d’erosionar tant com fos possible la figura de Carles Puigdemont, ara com ara l’únic dirigent que no té res a perdre i tot a guanyar amb la independència. La destrucció de la figura política de Carles Puigdemont i del seu vicari, Quim Torra, és indispensable per començar a invertir la tendència favorable a la separació d’Espanya. La destrucció de la figura política de Carles Puigdemont seria molt útil per intensificar el desconcert i la lluita fratricida entre independentistes perquè després ningú obtindria la capitania del moviment.

Aquesta dinàmica de confusió perpètua, un cop empantanegat el procés independentista, un cop curtcircuitat, un cop submergit en el caos durant mesos i mesos, durant anys, només aleshores s’intensificaria la frustració social fins a la nàusea. L’elector independentista, fart dels partits polítics independentistes, fart de les crides a la unitat que no menen enlloc, fart de baralles, fart de veure despropòsits, podria, només aleshores, començar a plantejar-se per primera vegada, com a mal menor, si no seria més útil una autonomia ampliada, un estatut de singularitat per a Catalunya i continuar tirant com es pugui, sortir del pas. Aquesta és l’estratègia d’alguns que em guardaré prou d’assenyalar amb nom i cognoms però que els reconeixereu pels seus actes, no per les seves bones intencions. És l’estratègia que podria acabar d’una vegada per totes amb l’independentisme. Una estratègia que seria eficaç i guanyadora si no fos que ja els tenim calats. Llàstima que els conspiradors contra la independència siguin uns actors tan dolents i llàstima que Espanya no deixi ni un dia de fabricar independentistes. Alguns polítics independentistes poden fallar, acovardir-se, desertar, trair, però Espanya, fillets, Espanya no decep, no falla mai.           

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat