No és difícil comunicar-te amb els ciutadans si resulta que has guanyat una guerra mundial contra Hitler, Mussolini i Tojo, i no es fa difícil perquè has estat, durant una temporada que va semblar eterna, l’únic país que feia la guerra al feixisme. Quan els comunistes van arribar a un acord infame de col·laboració amb els nazis, abans de l’entrada dels Estats Units a la guerra, després de la caiguda de França, quan el Regne Unit s’enfronta tot sol a l’enemic, quan té tants fronts oberts que arriba a subornar els generals de Franco perquè Espanya no entri a la guerra. El suborn funciona bé a Espanya. La capacitat d’expressió de Winston Churchill, de fer-se entendre, funciona molt bé perquè sedueix alhora el cor i el cervell del públic, perquè mai no és el protagonista i cedeix al públic el protagonisme del discurs. El primer ministre britànic sabia que els antics retòrics de l’antiguitat tenien raó, ell que havia estat sobretot un home d’acció i no pas un intel·lectual, un jove amb sed de lluita, un gran inadaptat, un innovador al qual la tradició cultural li interessava només relativament, li interessava només si podia ser útil en el present que vivia. Va haver d’acceptar que els vells retòrics tenien raó. Que un bon orador ha de ser capaç de parlar dels temes més diversos i ha de poder relacionar-los entre ells. Que els vincles entre situacions molt diverses són els grans corrents subterranis del pensament que estructuren una ment desperta. Com aconseguia aquesta ductilitat mental i aquesta capacitat d’interrelació? Fa gairebé vergonya de recordar-ho, però ho direm: Churchill llegia molt. Constantment, com una gimnàstica del cervell, reunint de memòria un immens magatzem d’idees susceptibles de ser útils per als públics més diversos. És allò que Aristòtil anomenava topos, casos concrets, com en els problemes de matemàtiques. Analitzem i resolem un cas concret i intentem no divagar, intentem saber exactament quantes pomes són dues pomes afegides a dues més. Els arguments, els exemples, les teories envolten els casos concrets i els expliquen. Però sense substituir-los mai. Diuen que la mitjana de paraules diferents que posseeix un ciutadà normal al seu vocabulari personal és d’unes 25.000. El vell lleó anglès en feia anar unes 65.000, es veu, si hem de fer cas dels estudis que s’han fet públics. És realment formidable. No totes les paraules són iguals. Els detalls, el culte a la diferència, a la identitat particular, basteix un gran intel·lecte.

Llegir els discursos de Churchill vol dir encarar-se amb obres mestres de l’argumentació i del saber pensar correctament. Amb sentit comú. Per arrencar l’aplaudiment del públic primer calia un exercici d’acumulació, una mena de pluja d’idees que semblava improvisada. Com una tempesta, amb insistència, els arguments de Churchill anaven fent-se amos i senyors de l’ambient, per acumulació, per rotunditat, per eficàcia, i perquè no quedaven en una simple tempesta, acabant sempre amb una conclusió impecable. De manera gradual, el primer ministre organitzava les idees de manera que no només fossin rotundes per al cervell, també per al cor. Les organitzava de tal manera que semblés que sempre tenia raó. Per convèncer i persuadir no n’hi ha mai prou amb l’àmbit racional, cal també un vincle emocional amb el que estem escoltant. Churchill semblava sempre sincer, semblava que parlava amb l’estómac, que hi deixava la freixura. Que les seves paraules no eren les d’un polític, les d’un venedor sinó les d’un testimoni d’una determinada veritat. Segons va afirmar ell mateix en un text de joventut “per convèncer algú d’alguna cosa primer te l’has de creure tu".