Gabriel Rufián diu que Churchill no sabia comunicar i que, per això, va perdre les eleccions de 1945. Estaria molt bé la idea si no fos que, precisament, el gran polític anglès fou, és, continua essent, viu, un colós de l’oratòria, un gegant de la comunicació. Dir que Sir Winston Churchill no sabia comunicar és com dir que Rosalía no sap comunicar i que ara vindrà en Galves, que és molt espavilat, i us dirà com s’ha de vestir i com ha de parlar la gran artista. És el que passa quan ve el savi Tosques, que ensenyava llatí a les mosques, i us vol ensenyar a mocar-vos. Estaria molt bé la idea de Rufián si no fos que els resultats de Churchill reclamen l’atenció generació rere generació. Uns resultats comprovables, analitzables, conservats en milers de discursos que tenim, estudiats per nombrosos professionals de l’eloqüència, per experts en comunicació, que calculen el llegat del primer ministre en més de cinc milions de paraules com a univers d’estudi. La llengua anglesa, certament, ja no és la mateixa després de Churchill. En contrast amb Gabriel Rufián, el polític anglès estava fascinat per la seva llengua materna. A diferència del que fan tots els nostres polítics actuals, Churchill dedicava entre sis i vuit hores de preparació per cada 40 minuts de paraules dites en un discurs. Un temps considerable que dedicava a no deixar res a la improvisació, ell que era un home tan temperamental i que solia improvisar tant, que se sentia tan genialoide i amb tant talent. Precisament perquè improvisava molt mai no li va perdre el respecte a l’idioma, a les normes de la comunicació i de la llengua. Buscava sempre l’estructura gramatical més eficaç perquè les seves idees quedessin lluïdes. I ordenava també les seves pròpies conviccions no pas per ordre de jerarquia ètica, sinó per ordre d’eficàcia, per aconseguir influir els seus conciutadans de manera més íntima. Retallava les frases, rebutjava les paraules massa llargues o massa complicades, massa intel·lectuals. A la gent no li agraden els savis que van donant lliçons que al final esdevenen la lliçó de Mariano Rajoy sobre la ceràmica de Talavera, una col·lecció de llocs comuns i buits. Churchill buscava sempre el sinònim més adient, més popular, més comprensible, més estimat pel poble. Els bons polítics parlen com parla el poble ben educat. Els mals polítics parlen com parlen els polítics, divagant, prescindint del significat de les paraules. Contradient-se constantment segons bufi el vent.

Com més important és un discurs menys s’improvisa

Com més important és un discurs menys s’improvisa. Com més respecte tens pels teus electors més bé portes la feina feta de casa. Perquè no és el mateix cuinar que reescalfar les sobres. I perquè les paraules no poden ser mai  una barrera per amagar-te sinó un camí de comunicació. Parlar per no dir res és la mort cívica d’un polític. Quan un polític parla i demostra que té molt per amagar, els electors se’n recorden. I tant. Se’n recorden molt bé. Chuchill tenia, a més a més, molts problemes per parlar amb claredat. Problemes físics per pronunciar correctament algunes paraules. El seu pare el va arribar a dur a un especialista, a un logopeda, com en el conegut cas de Jordi VI, el monarca que tampoc tenia facilitat de paraula. D’aquesta limitació compartida en va sorgir una discreta simpatia entre el rei i el seu primer ministre. Almenys això asseguren alguns. Tots dos van fer de la seva limitació un estímul per superar-se. Tots dos van estimar fins a la bogeria les paraules, la poesia, l’expressió creativa i creadora. Churchill bramava sempre al seu despatx, repetia en veu alta el discurs que estava preparant.  El sotmetia constantment a prova i en detectava els errors. D’aquí ve que molts dels seus textos siguin una meravella per a l’oïda. Encara que només sigui pel ritme de les frases. Com és el cas del famós discurs pronunciat el 4 de juny de 1940 a la Cambra dels Comuns: “We shall go on to the end, we shall fight in France, we shall fight on the seas and oceans, we shall fight with growing confidence and growing strength in the air, we shall defend our island, whatever the cost may be, we shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills, we shall never surrender”. O el que és el mateix: “Arribarem fins al final, lluitarem a França, lluitarem als mars i als oceans, lluitarem amb una confiança que no pararà de créixer, amb una creixent força aèria, defensarem aquesta illa nostra, costi el que costi, lluitarem a les platges, lluitarem a les pistes d’aterratge, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons, mai no ens rendirem!”.