Que els catalans fem cara de catalans ho proven moltes raons, moltes proves. En vaig donar alguns exemples l’altre dia i he fet també memòria. Recordo que essent jove, molt jove, de les primeres vegades que agafava el tren tot sol, un senyor amb un accent català que tombava d’esquena em va dir no sé què en espanyol. Sense fer-ne cas li vaig respondre en la llengua comuna. Encara recordo la cara de sorpresa de l’home, d’avergonyiment d’aquell senyor gran, segurament un represaliat de la Guerra Civil, segurament un catalanista desconcertat i perdut allà a Gavà. Amb la cara ben vermella se’m va disculpar i em va dir, com a justificació, que jo no feia cara de català. Cosa que no vaig posar pas en dubte ni poso ara en dubte, però que va convocar-me una inquietant pregunta: quina cara deuen fer els catalans? Com són, plàsticament, els catalans?

Fa anys, a Jerusalem, davant del Mur de les Lamentacions, amb la quipà ben posada a la coroneta, la meva amiga Debby Guth em va dir, sortint de la zona dels homes, que jo feia una bella estampa de jueu, que feia molta cara d’israelita, que si em veiés pel carrer instantàniament se m’hauria adreçat en hebreu. Li vaig agrair el compliment i vaig afegir que essent català, difícilment ho tenia per no tenir sang semita, sang jueva i sang musulmana, sang cristiana i sang negra, per poca que fos. La Guth, que és molt de la broma i molt divertida, em va agafar pel nas a veure si estirant-me’l, me’l feia més llarg, més gros, més jueu, d’acord amb el tòpic. Ella, en canvi, el té ben rodonet i discret, un nas britànic, un nas de prendre el te amb algun Lord. Fa anys i panys que viu a Tel Aviv, però és nascuda a l’antiga capital de l’imperi britànic, de pare anglès i de mare txeca, ambdós jueus. M’enyoro, de vegades, del vent fresc de Jerusalem.

També he recordat una altra anècdota, segurament apòcrifa, protagonitzada pel gran cantautor Guillem d’Efak, Guillem Fullana i Hada d’Efak, el famós negre de Manacor que havia nascut a la Guinea Equatorial Espanyola el 1930, però instal·lat entre nosaltres quan només tenia dos anys. La història assegura que tot i la gran fama del personatge arreu de Mallorca, D'Efak un bon dia era a l’altra punta de l’illa. El seu català insular era immillorable, indistingible del que havien parlat altres manacorins cèlebres i plens. I que, mort de set, va entrar en un bar d’Andratx o d’una localitat propera, ara no ho recordo bé. El cas és que en veure aquella còrpora rotunda, l’enorme personalitat en la mirada de Guillem d’Efak, el negre flamejant de la pell jove i atlètica, el regent de la taverna va posar-se a la defensiva. I, naturalment, de mala gana, li va preguntar en espanyol: “¿Qué quiere?”. Sense deixar passar un moment, asseient-se a la barra, va respondre, a la simpàtica manera gallinàcia que gasten els mallorquins per pronunciar aquesta marca: “Per favor, una coca-cola”. Si li punxen no li treuen sang. Ai, carai. O sigui que... Ah, per un moment s’havia espantat. De cop i volta va reconèixer, per la manera d’enraonar, que en Guillem d’Efak era un compatriota i, ben familiar, després d’un sospir, li va parlar ja de tu i va explicar-se, va justificar-se: “Mem, perdona, m’havia pensat que eres negre.” 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (69) La burla de l’esquerra genocida Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (68) Josep Benet i els genocides Jordi Galves