El català espavilat del que parlàvem l’altre dia acostuma a ser, pel mateix preu, un ésser bavós. Tan bavós com aquests senyors grans que, a la barra del bar, deixen de parlar amb tu per mirar les noietes que acaben de sortir de l’institut i han entrat al local. Busquen només un racó i estar tranquil·les amb les seves coses. El català espavilat que també és bavós, de vegades, s’arma de valor i es posa a parlar amb alguna d’aquestes dones joves, com si pel fet de ser joves i dones fossin idiotes, com si elles no tinguessin ben clar què fan els senyors grans a la barra d’un bar. Els senyors grans a la barra del bar que aborden una conversa amb una noia jove són comparables als mal venedors que aborden una conversa amb un client potencial. No van de cara i se’ls veu d’una hora lluny el llautó. I, precisament perquè no van de cara, intenten suplir la manca de sinceritat amb una sobredosi de simpatia gratuïta, no apta per a diabètics. Com més difícil de vendre és el saldo, més quantitat de bava, més metres cúbics d’amistat forçada. El mal venedor, com més espavilat es pensa que és, més i més bava, més arrogància innecessària, perquè el client no és tan fàcilment manipulable i tampoc està disposat a deixar-se entabanar tan fàcilment. Com més facilitats i més somriures aporta el mal venedor pitjor ho té. Sembla un polític d’aquests que es miren a ells mateixos al mirall i es veuen molt espavilats. Un d’aquests polítics independentistes, tan espavilats, tan llestos, que vol aconseguir vots precisament en els feus catalans de Ciutadans, del PSC o de Podem. Un d’aquests polítics que es pensen que l’independentisme triomfarà amb una sobredosi de simpatia. Que aconseguirà tirar endavant el projecte d’una Catalunya sobirana fent petons a les criatures i prometent una societat idíl·lica. Qualsevol de tots tres, el venedor, el seductor i el polític, pot mentir una mica, pot exagerar un tros, però el que no pot fer mai de la vida és humiliar el seu interlocutor. No el pot intentar manipular sense més ni més.

El polític independentista no pot fer com va dir Jordi Évole que havia fet amb ell l’enyorada i semidivina Muriel Casals. Si hem de creure el famós periodista espanyol, Òmnium va donar-li fa anys un premi perquè “el volia seduir”, com si la seducció fos tan fàcil, com si els premis no fossin tots de llauna i com si Jordi Évole fos un cretí integral. El polític independentista no pot anar als nuclis de població on la llengua espanyola és ben majoritària dient que els votants de Ciutadans, del PSC, de Podem, pobrets, no és que siguin poc demòcrates, ni tampoc és que estiguin rabiosament en contra dels catalanoparlants i de la independència de Catalunya. El polític independentista no pot dir que els votants espanyolistes, en el fons, són pobres innocents que no volen els presos polítics a la garjola, ni els exiliats polítics a l’estranger. I que si aquests electors espanyolistes voten el que voten és només per culpa del propi discurs independentista, un discurs que els fa por. Que si endolcíssim les paraules, que si fóssim més simpàtics i pedagògics, es farien immediatament dels nostres i ja no ens tindrien por. Una mica de respecte per la intel·ligència dels nostres adversaris electorals, per favor. Saben perfectament el que voten de la mateixa manera que els independentistes sabem el que votem. Ja n’hi ha prou de pensar que els electors espanyolistes són gent sense principis, sense pàtria, sense conviccions. Una mica de consideració i de respecte. De fet, no ens tenen gens ni mica de por, gens. De fet, ens volen esborrar del mapa quan ens veuen tan fràgils, tan farsants, fent veure que estem segurs de nosaltres mateixos quan no n’estem gens, amb la nostra superioritat barata, creient-nos tan espavilats que ens pensem que som genis, i tan bavosos. De fet, jo mateix estaria al costat dels espanyolistes si no fos que soc català. Mentre Espanya i l’espanyolisme és una opció clara i nítida, l’independentisme català cada dia que passa s’assembla més a les rebaixes d’uns grans magatzems, a l’ombra de l’ombra d’un projecte amb cara i ulls. Prou de desdibuixar, de disfressar, d’endolcir el projecte independentista si és que volem que s’hi adhereixi algú més que els que ja estem convençuts. Per aquest camí l’independentisme s’acabarà assemblant moltíssim al socialisme polític del PSC, que és una cosa i, alhora, la seva contrària. O, sigui, res.