Si com més cedim, si com més en ajupim, si com més ens agenollem, més ens maltracten, més ens reprimeixen, aleshores, per què callen avui els presos polítics? Si és veritat que són a la presó només per defensar el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, ara que tenim més possibilitats que en el passat, per què callen ara els presos polítics? Per què precisament en aquest moment? Si són per fi en presons catalanes que, no només fan més fàcils les visites dels familiars, amics i coreligionaris polítics sinó la possibilitat d’alçar la veu, per què callen ara els empresonats, els injustament privats de llibertat? Per què eviten el compromís públic amb la independència de Catalunya que és l’única possibilitat que tenen tots els represaliats per assolir l’alliberament que tothom desitja? Per què parlen només els seus advocats i els autèntics protagonistes es mantenen en un mutisme incomprensible, per què no segueixen la manera d’actuar de Nelson Mandela que va saber establir, contra la dissort, un canal de comunicació amb els seus seguidors? Per què no continuen defensant políticament la independència des de la presó?

¿Que potser no va ser la presó el que va donar més autoritat moral a Boeci, el gran filòsof que va aprofitar el temps de privació de llibertat per escriure La consolació de la filosofia abans de ser executat l’any llunyà de 524? ¿Que potser no va aprofitar el temps de presó Bernat Metge per escriure Lo somni, encara que avui se’n discuteixi l’autenticitat, o Jordi de Sant Jordi per llegar-nos l’impressionant poema Desert d’amics, de béns e de senyor, el gran clam de la literatura catalana clàssica en favor de la llibertat dels empresonats? Que pensem que només ara i aquí hem tingut presos? Que potser hem oblidat que la veu procedent de la presó és la veu essencial del compromís polític i humà com van saber entendre Charles d’Orleans, François Villon, o Jean Genet? ¿Què hauria estat, per exemple, dels drets dels homosexuals sense la crida apassionada d’Oscar Wilde, el qual proclamà que “cada cel·la en què vivim / és una infecta i fosca latrina / i l’alè fètid de la mort vivent / ofega cada lluerna enreixada / i tot, excepte el desig, acaba reduït a pols?” Realment, certament, la història de la llibertat de Catalunya s’haurà d’escriure sense la veu incisiva dels empresonats independentistes? ¿De res no a servit l’exemple de presos polítics com Martin Luther King, del Mahatma Gandhi, de Liu Xiaobo o d’Anwar Ibrahim?

L’experiència dels presoners polítics de l’independentisme català, necessàriament espiritual i humana, atrapada en els límits cruels d’un espai reduït, sense horitzó, clos i despietat, és una necessitat autèntica que reclama la societat catalana que aspira a la independència. Només la participació activa de tots empresonats, des de les seves respectives propostes polítiques, pot consolidar i possibilita, més enllà de les paraules, el camí de l’emancipació nacional de Catalunya. Només els que estan privats de la llibertat saben, molt millor que tots els altres ciutadans, el valor íntim i autèntic de la llibertat, el sentit profund de la causa dels homes i dones lliures que exigeixen respecte, que exigeixen ser propietaris de les seves respectives biografies.