Ahir va ser el segon dia perdut a Màtrix, al gloriós Tribunal Suprem de la realitat paral·lela. Es veu que la part contractant de la segona part, els jutges o ulemes que també formen part de la Junta Electoral Central estaven centrats ahir al centre central del Madrid central per decidir desenllaçar llaços grocs, prohibir colors i altres qüestions importantíssimes de la democràcia espanyola. Estem aprenent que els fets per als membres del Tribunal Suprem no són gaire importants; el que realment és important és la interpretació dels fets. No és important que es perdi un dia sinó si es pot justificar, si el pretext pot colar. La interpretació subjectiva és determinant, la justificació; la motivació és per a aquests jutges la força que governa les seves molt il·lustríssimes biografies consagrades com una hòstia al servei de l’Estat. Per aquest camí de la justificació Carlos Dívar, el semidiví Dívar, qui fou president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, va realitzar fins al 2011 com a mínim vint viatges privats a compte del pressupost públic, durant uns caps de setmana llargs, coneguts en el dialecte propi del Tribunal Suprem com a setmana caribenya, caps de setmana tan llargs que duraven quatre o més dies. Caps de setmana que permetien als alts funcionaris de l’Estat, als estressats alts funcionaris de l’Estat, de passar un temps al Carib, o a les Canàries, o a Marbella, o a qualsevol dels territoris de recreació i descans propi de les elits madrilenyes, sempre tenint en compte la distància dels vols realitzats en un imperi en què el sol continua sense pondre’s. Com acabem de dir, la justificació, la motivació és el més important. La interpretació dels fets és prioritària.

La motivació és per a aquests jutges la força que governa les seves molt il·lustríssimes biografies consagrades com una hòstia al servei de l’Estat

De manera que ahir el jutge Marchena, el papà de la nena, el jurisconsult major de la cosa, va decidir amenaçar, intimidar, el testimoni Jaume Mestre perquè va trobar, ell que és àrbitre i pot arbitrar, ell que és cadi i pot manar, que evitava les preguntes del senyor fiscal. No va trobar pas que M. Rajoy ni la Cuatrecases Sáenz de Santamaría, ni l’antic ministre Zoido haguessin volgut escapolir-se de l’escomesa preguntadora. Encara hi ha classes, a Espanya encara hi ha castes, que carai. L’administració pràctica de la justícia del cadi Marchena, més enllà de les bones paraules, ahir es va poder constatar en la pràctica: fort amb els febles, i feble amb els forts. Com que el testimoni Jaume Mestre no tenia cap advocat que l’emparés, cap advocat va obrir el bec, tots molt professionals, tothom va posar-se a admirar les pintures del sostre, l'sfumato, ai l'sfumato.

A mi em va commoure el gest del valent Jaume Mestre, el qual, abans de començar a declarar, va cobrir la cadira dels acusats amb la seva jaqueta, amb la seva modesta jaqueta de ciutadà corrent. Va ser un gest inesperat, poc pensat, un gest que semblava procedir de les profunditats de la bonhomia més neta. Com si volgués protegir els que s’asseuen en aquella cadira, com si volgués fer desaparèixer la cadira coberta per la jaqueta, així, d’un cop de màgia. I pel mateix preu fer desaparèixer també els jutges, i el judici, i tot el palau del Tribunal Suprem. Fer-ho desaparèixer tot i oblidar-te d’Espanya i de la seva repressió en una platja del Carib, on ja no queda ni un maleït faralló d’arrogant sobirania espanyola.