De veritat que encara us els mireu com abans de la catàstrofe? Que no els esteu veient com actuen aquests dies? Sí senyor, ja ens coneixíem tots, i força, però cada minut que passa és encara més interessant. S’han acabat les més elementals distincions de partit, s’han acabat les comèdies, les hipocresies entre els que se suposava, per dir alguna cosa, que eren de dreta o els que se suposava que eren d’esquerra. Els punts de referència s’han esborrat de cop, sobretot els motius pels quals uns o altres presumien de bons o de competents o de patriotes o d’assenyats. Ara que som, per fi, vivint l’hora de la veritat, l’experiència humana de la catàstrofe, no hi ha espai per al dubte: el gran poder i els de l’equip del poder a una banda, i a l’altra els que no som ningú. Sí, senyores i senyors, benvinguts a l’espectacle més gran del món, benvinguts a la vivència que, històricament, produeixen sempre aquestes situacions límit, una pesta, una guerra, un trauma col·lectiu. S’hi veu nítida la cicatriu, la gran divisió, entre els que manen i els que no manen. Ara resulta que Pedro Virusánchez fa pinya amb Josep Virusánchez Llibre, amb els militars i amb Donald Trump i la seva colla, amb el negacionista ianqui, amb el gran fatxa internacional, tots ben juntets a favor dels interessos econòmics. I després hi ha el copríncep d’Andorra, Emmanuel Macron, Quim Torra i alguns empresaris, no sé si molts o pocs, que avui no obriran la persiana perquè no hi pot haver economia contra la salut pública. Perquè no hi ha, no hi pot haver sanitat pública sense allò que els nostres avis revolucionaris, els de la Revolució Francesa, anomenaven “salut pública”, que podem traduir com a “salvació pública”, perquè només el poble salva el poble. Perquè el bé comú està per damunt de l’economia de mercat.   

Mireu-los bé i no ho oblideu mai. Els polítics privats del poder, quan estan sobrepassats per les circumstàncies, es tornen agressius, monstruosos, tràgics, ridículs, desconeguts. No semblen els mateixos animalons que havíem conegut temps enrere, durant l’època de zel, també coneguda com a campanya electoral. Si no poden manar, si no poden governar, si se’ls obliga a mirar més enllà del seu nas —perquè mai no estan preparats per a l’imprevisible—, si no poden dur el volant de l’automòbil o els comandaments de l’avió, si no poden parlar per no callar, si no poden pronunciar la darrera paraula, aleshores són com els embriacs sense alcohol, són com els jugadors sense cartes, com els drogoaddictes sense estupefaents. El poder és l’addicció més irresistible de totes, damunt la terra no hi ha res més gran que això, ni diners, ni amor, ni res que se li assembli. Per adorar aquest déu amb peus de fang faran qualsevol cosa. Sí, i poden arribar fins al crim. Oscar Wilde va deixar la qüestió sentenciada en una de les seves més famoses citacions i, probablement menys enteses: “Tot és sexe, excepte el sexe, que és poder”.

Ho diré tan clar com podré, perquè el dolor pels compatriotes morts, pels humans com jo, encara no m’ha assecat la boca. La negligència criminal és tan evident com eloqüent és el silenci de la majoria dels mitjans de comunicació comprats i manipulats per l’actual règim. La negligència criminal és la dels polítics que s’estimen més mirar cap a una altra banda i imaginar-se que no ho sabem, que no els hem vist. Que mentre fan servir paraules buides i exagerades, s’obliden de la pròpia responsabilitat, i cada dia que passa deixen les atrocitats que han comès oblidades en una zona remota del cervell, un cervell que s’imaginen que pertany a una altra persona. Aquest curiós fenomen mental explica el negacionisme polític, la negació de l’evidència del que està passant. Explica l’ús de la mentida sistemàtica, de la propaganda política amb finalitat adoctrinadora. No aconseguiran enganyar-nos. El poder sense responsabilitat és tirania. La psicologia humana que no es fa responsable de les seves pròpies accions o omissions és la psicologia dels criminals.