Hi ha gent que perquè no pot banyar-se al Carib es remulla a la Costa Brava. D’altres que no arriben ni a això i han d’anar reduint expectatives a mesura que la canícula avança i espetega, passen de la piscina a la gran banyera, al plat de dutxa, al cossi a terra, al bidet, al rentamans, a remullar-se la cara amb un càntir, a fotre’s un got d’aigua pel clatell, fins i tot a refrescar-se amb un drap humit, a rentar-se la cara com fan els gats. El mateix fan els grupuscles polítics que s’han marcat ambicioses expectatives, com ara acabar definitivament amb el feixisme o com la independència de la pàtria catalana. De seguida que veuen el que costa la lluita, a mesura que constaten la duresa dels adversaris reals, en el moment que s’adonen que poden prendre mal de veritat, de mica en mica rebaixen els riscos i intensifiquen la cridòria. I passen d’encarar-se amb els autèntics nazis armats a indignar-se molt fort, des del sofà de casa, amb una ximpleta que diu bestieses per internet sobre els jueus. Passen d’enfrontar-se sanguinàriament amb la Guàrdia Civil a cantar afònics des del balcó, amb una estelada cada cop més petita, amb una determinació cada cop més radicalitzada a mesura que augmenta el simbolisme de l’activisme que practiquen, a mesura que van omplint el dia a dia de retòrica, d’excel·lents intencions, a mesura que van convertint la política en un concurs d’idees, a veure qui la té més grossa, més brillant sobre el paper, el material que tot ho aguanta. No hi ha res més trist que un revolucionari rebaixat, que un antisistema que només sua davant dels videojocs que s’ha comprat, contribuint així a una de les més rendibles indústries del nou capitalisme digital. Diuen que Barcelona n’és una de les capitals més destacades. No m’estranya.

El grau de descomposició més preocupant dels grupuscles polítics és quan ja no poden barallar-se amb els enemics, que són massa forts, i opten per estomacar-se entre ells. Passa a Ciutadans, passa a la CUP, passa a Junts. A La vida de Brian, els romans contemplen atònits com, dins del palau del governador, enmig de la nit s’entrematen el Front Popular de Judea amb el Front Judaic Popular. Visca Catalunya Lliure, companyes i companys, amics, amigues, catalans i catalanes i així anar allargant la frase més i més quan ja no saps què més dir.