Mentre que la institució fonamental en la ciutat hel·lènica, a la Grècia antiga, va ser el gimnàs i l'hospital protector ho va ser en la ciutat medieval, la de la nostra època és el museu. De fet, la gran ciutat megalopolitana ha convertit tot el territori que abraça en museu a escala natural, i l'habitant que s'hi troba, l'individu modern, és conscient que viu no només en una ciutat, sinó en un indret significatiu que ha estat plantejat, també, de manera informativa i formativa. Les nostres ciutats són significatives perquè intensifiquen la seva personalitat, la seva identitat específica. La congestió de la gran ciutat ja no és exclusivament una excessiva concentració d'experiències humanes, també és una col·lecció molt àmplia de manifestacions culturals, de funcions i d'associacions humanes, de progrés tecnològic, a través de l'arquitectura i de l'urbanisme. La ciutat que batega només és ciutat si aprofundeix en la identitat dels seus habitants. En la identitat individual però que només s'entén en relació amb la col·lectiva perquè la ciutat només pot ser col·lectiva. La Barcelona catalana no té una Barcelona alternativa. Per això la immensa majoria dels creadors artístics de la capital són independentistes, per això només Joan Manuel Serrat té problemes de Serrat. La Barcelona catalana no té rival.
L'exercici de memòria que convoca la Barcelona museu forma part de la responsabilitat política a la qual el ciutadà culte i informat vol ser cridat, el ciutadà dinàmic que dissenya el seu recorregut cultural i vital al marge de la cultura governamental. La gran ciutat d'avui és també, entre moltes altres coses, un indret que ha fet un esforç cívic per conservar i transmetre a les generacions del futur, com en qualsevol institució de museu, les formes artístiques del passat, enteses no com a formes superades (per una improbable i qüestionable evolució humana), sinó com a formes de la diversitat i de la riquesa de la creativitat humana. La gran ciutat és el territori que preserva, que defensa, que valora, que aprèn del seu patrimoni històric i cultural. Catalunya ja seria morta i enterrada sense la potència cultural de la ciutat de Barcelona. La literatura, les lletres, en aquest context, té un innegable protagonisme i encara n'ha de tenir molt més en la Barcelona del futur. Recuperant un exemple de Lewis Mumford, cal recordar el valor intrínsec d'una ciutat culturalment creativa com, per exemple, Florència (i comparable a Barcelona). Amb uns quatre-cents mil habitants, desenvolupa en la realitat de cada dia més funcions de la gran metròpoli que moltes altres poblacions amb una població deu vegades més gran. Si volem que la gran ciutat no esdevingui, cada cop més, una massa colossal i asfixiant, una realitat que aliena i angoixa, una realitat autodestructora, cal transformar-la en una metròpoli amb capacitat de presentar amb tota la seva riquesa, sediment rere sediment, la història, l'art i la biografia de l'espècie humana. La convivència que passa per no perseguir cap cultura.