Eixerit com sóc, un bon dia, vaig pensar que potser que sí, home, que sí, que havia de conèixer altres espanyols, altres persones amb de-ena-í, més gent, que no m’havia de limitar a les meves experiències del passat, als meus records al cinturó metropolità. Que el que em té dit i redit el professor Ramón Cotarelo sobre l’anticatalanisme potser no és exactament tota la veritat. De manera que, ni curt ni mandrós, vaig demanar-li a una famosa periodista que em fes conèixer algun xat federalista espanyol. Per capir el que rumien a través del mòbil. Per aprendre’n. Que estaria bé participar en algun indret virtual de conversa política, poblat per aquestes persones fraternals i hispanes que s’estimen tant i tant Catalunya que no volen que marxem. Federalistes de l’Espanya Gran que estan en contra del famós article 155 i que tenen altres idees. Quines serien aquestes altres idees? La meva amiga periodista em va assegurar que m’hi sentiria molt còmode, ben bé entre amics, entre gent estupenda. A mesura que me’ls presentava, però, vaig tenir un inesperat atac de desconfiança, un rampell. Sempre m’ha admirat l’excel·lent opinió que els espanyols tenen d’ells mateixos. Són divinitats. I que quan recomanen al català que viatgi, en realitat volen dir dues coses. La primera que es pensen que viatges tan poc com ells, i la segona que has de viatjar a Espanya. No al Pol Nord, a Espanya i prou, perquè estan segurs que només coneixent-los una mica en quedaràs enamorat. Que allò és el paradís i està poblat de gent excepcional. Que són nobles i simpàtics i lleials i no sé quantes més coses boniques. Les qualitats dels espanyols segur que són moltes i d’enorme densitat, d’això no cap dubtar-ne, però, perdoneu la meva manera de pensar. Em sembla que seria més fidedigne si tots els elogis sobre els espanyols els proclamessin persones no espanyoles. Per allò de la imparcialitat. Per allò de la perspectiva.

Sóc català i tinc una pobra opinió dels catalans en general i de mi mateix en particular. Penso que moltes de les dissorts que avui corsequen la catalania són, sobretot, responsabilitat nostra. Em trobo bé entre anglesos, francesos, italians, grecs, magribins, mexicans i japonesos, per dir-ne només uns quants, també entre gambians i argentins, però em penso que els conec una mica per, de vegades, trobar-los tan insuportables com trobo insuportables els fills de la catalana terra. Segurament m’equivoco molt però, és curiós, no he sentit mai que tots aquests parlin d’ells mateixos amb l’íntima satisfacció que els espanyols parlen del seu col·lectiu. Em crida l’atenció.

Bé, el cas és que vaig acabar participant d’aquest xat que us deia d’amics federals de les Espanyes. Em van rebre amb bones paraules però ben aviat van abocar-me tot de coses que tenien moltes ganes de dir. La primera era que el nacionalisme és una plaga, una malaltia i una forma d’egoisme. Que és de dreta. És a dir, de la banda dels dolents. Perquè, per als federalistes aquells amb els qui parlava, el món es divideix entre els bons, ells, i els dolents, els de dreta. I que calia ser solidari i fraternal i gens egoista. Que calia ser, per tant, espanyol, perquè ser espanyol vol dir compartir. Vaig replicar que Mao Zedong, Ho Chi Minh o Fidel Castro, que Stalin fins i tot, havien estat grans nacionalistes. Que Georges Marchais, François Mitterrand, que no sé, Pancho Villa, que el Mahatma, el nostre Gandhi, que Bolívar, que Mandela, havien estat grans nacionalistes. No hi va haver res a fer. Com si sentissin ploure. Van continuar sentenciant la maldat intrínseca del nacionalisme perquè ho havien llegit en no sé quins llibres suposadament dignes de crèdit. Va ser aleshores quan ens vam posar a parlar de les taronges. Un senyor de València va exclamar-se pel fet que els consumidors espanyols compren taronges marroquines i no valencianes, molt més barates. Que era un escàndol i que estaven enfonsant l’agricultura valenciana. Fou aleshores quan vaig preguntar si la futura frontera de Catalunya era dolenta però la de Melilla era bona. I si el llaurador marroquí tenia menys dret a guanyar-se la vida que no pas el llaurador valencià. Ja imaginareu el que em van respondre. Però us ho acabo d’explicar demà, que tinc una olla al foc i de cop he sentit una olor catastròfica a la cuina.    

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (76) Els picarols de Sánchez Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (75) President Jordi Galves