Diu Plutarc ⸺ mestre de polítics i de la política ⸺ que l’Atenes clàssica, la de l’intens blau cel, la banyada pel sol rutilant, la perfumada per les oliveres d’Atenea, sí, aquella que sempre apareix com una postal en els llibres, en realitat, era una ciutat tramposa on els noms no es corresponien amb les coses. La governació de Pèricles s’anomenava popular i prou que ho semblava, però, com ja us podeu imaginar, no era sinó el poder d’ell sol, d’aquell sol patrici principal. Gràcies a la força de la seva eloqüència. La fama que tenia, ara en diríem la propaganda, va preservar la ciutat i el govern. Un règim triomfa més per la dissuasió previnguda que desperta i per la simpatia que inspiren les seves excel·lents paraules que no pas per cap altra cosa. Així fou com la superioritat d’Atenes fou moneda de curs legal en tots els mercats de la Mediterrània. De manera que no només assegurà la seva glòria personal, Pèricles, sobretot, el que va aconseguir fou la salvació d’Atenes a través d’un prestigi exterior. Mentre van fer cas d’aquest gran orador, Atenes aconseguí conservar-ne la riquesa i la prosperitat. Després, un cop mort, la ciutat passà al govern del seu successor, un polític anomenat Nícias ⸺ quin nom! ⸺, el qual tenia les mateixes intencions, però certament no la mateixa traça de ser persuasiu. Diu Plutarc que quan intentava refrenar o aturar la cobdícia del poble no se’n sortia. Era com un mos de brida massa fluix. No tenia el nervi de qui sap dominar. Al final el van obligar a deixar el càrrec, el van dur a la força fins a Sicília i s’hi trencà el coll. Hi ha un proverbi que diu: “Un llop, per les orelles, mai no l’enxamparàs”.