Les mateixes persones que afirmen que no saben res de dret i que, per tant, no poden pronunciar-se sobre l’espectacle televisiu del judici contra els presos polítics, aquestes mateixes persones són les primeres que s’atreveixen a opinar de llengua i de sociolingüística. Parlen i fan l’efecte d’una escopetada. Sentencien i es queden tan amples, repapades al seient mentre s’acaben el quinto. Les mateixes persones que mai li porten la contrària al seu metge sembla que es vulguin revenjar després amb qüestions que semblen més fàcils d’abordar. Al cap i a la fi, mai no voldran fer l’esforç d’entendre què diantre és el bosó de Higgs però de llengua tothom en sap i com que som catalans, sí, senyor, som catalans, sembla que tothom tingui dret a sostenir la primera animalada que se li passi pel cap. Normalment són opinions d’una ingenuïtat colossal, arrebossades de tan excel·lents intencions com pobres coneixements sòlids, unes opinions que, de fet, no pretenen analitzar ni comprendre res, només quedar bé, quedar davant de tothom com a bones persones, altruistes, justes, benintencionades i edificants. Els repugnen els diners però no deixen d’acaparar-los. Veuen moltes retransmissions esportives però agafen sempre l’ascensor i no pugen escales. Són persones sempre partidàries de la pau universal, de la protecció del medi ambient, persones que afirmen que parlant s’entén la gent, diuen que totes les opinions són respectables, que l’allioli no ha de picar, que hauria de fer calor, però no tanta, que el fred hauria de ser preferentment més benigne, que hauria de ploure, però sense exagerar, i només a la nit, quan estan dormint i així no es mullarien mai, que ho troben molt molest. Són persones que repeteixen els tòpics que han sentit tota la vida, que no s’escalfen mai el cap, que no volen mirar la vida cara a cara no fos cas que se’n duguessin una bona esgarrifança.

Aquestes persones són partidàries de la fruita sense llavors i de les roses sense espines. I naturalment repeteixen com a lloros que el bilingüisme de la nostra societat és una riquesa i que a Catalunya s’hauria d’estudiar en les dues llengües, meitat i meitat, ni teu ni meu sinó de la Mare de Déu. Mar i muntanya. Així, a mitges, tots contents i enganyats. Com si a Catalunya només es parlessin dues llengües i no més de dues-centes, com passa en realitat. Com si aquesta riquesa tan extraordinària que, suposadament, ens aporta el bilingüisme, no fos una quimera que no es veu per enlloc. Parlant el català penós que parlem tots plegats, realment en què consisteix aquesta riquesa? Tenint en compte que després de quaranta anys de democràcia el català no deixa de recular en tots els àmbits, i que cada vegada té menys parlants, hi ha motius objectius per sentir-se raonablement satisfets? Excepte en alguns territoris en els que el catalanisme polític ha estat capaç d’aplicar tímides polítiques de discriminació positiva en favor de la llengua catalana, el cert és que l’espanyol és una plaga expansiva que devora tots els territoris on s’instal·la. Van passant els anys i aquestes persones que es consideren encantades de la vida de ser bilingües cada vegada són menys nombroses, van passant els anys i l’espanyol va colonitzant territoris i àmbits socials que pertanyien a les llengües catalana, basca, gallega, asturiana, aranesa i aragonesa. Espanya continua, incansable, el seu projecte polític d’uniformització lingüística a la francesa i ja ha aconseguit que la llengua i cultura castellanes esdevinguin la llengua i cultura espanyoles per antonomàsia. Ser espanyol és ser castellà. Del bilingüisme precari estem passant al monolingüisme en espanyol salpebrat, això sí, d’algunes concessions al folklore local com el pantumaca i la Generalitá. És impossible viure a Catalunya sense saber espanyol i, en canvi, perfectament factible de néixer i morir en aquesta terra sense dir ni un bon dia mai de la vida. Innombrables colons ens ho demostren cada dia, mai no s’embruten la boca amb la nostra llengua indesitjable. Conviuen amb nosaltres però no tenen la més mínima empatia per aquest país ni per la batalla que reclama vida, futur, per a la llengua i cultura catalanes.

L’Assemblea Nacional Catalana acaba de publicar un vídeo que s’atreveix a mirar el problema a la cara. Però és només un vídeo en un oceà de propostes audiovisuals i polítiques. Si Gabriel García Márquez va aprendre català per llegir Mercè Rodoreda i Picasso va aprendre català per jugar amb els nois de la seva edat quan va traslladar-se a Barcelona, avui ¿quin sentit té el català quan els catalans, sempre volent quedar bé, som els primers que abandonem la nostra llengua? L’exemple dels vailets que jugaven amb Picasso és molt il·lustratiu. No li parlaven en espanyol perquè no en sabien. No pas perquè fossin militants de res. No tenien aquesta falsa riquesa del bilingüisme i de la ignorància de l’espanyol se’n beneficiava la salut del català. Mentre als països de llengua catalana no tornem a tenir territoris absolutament monolingües, tan monolingües com Sevilla, com Burgos, com Santa Cruz de Tenerife, el català no té res a fer, està desproveït de futur. Sí, s’ha de vestir un sant despullant-ne un altre perquè saber bé el català vol dir no saber bé altres llengües, i no tothom pot treballar com a traductor jurat, no tothom pot saber bé dos idiomes o més. Viure en català vol dir no viure en xinès mandarí. Els colons espanyolistes amb els que convivim ens demostren cada dia que parlar sempre en la teva llengua és legítim, si ells ho fan, per què no ho podem fer nosaltres? I si no em voleu creure, recordeu almenys la sentència de Pompeu Fabra: la normalització del català és un exercici de descastellanització. Volem reintroduir l’ós bru al Pirineu però no volem reintroduir el català, no fos que algú s’enfadés? Deixem de somniar truites o el català se’ns quedarà pel camí.