Durant la canícula l’aire mossega com un gos, ja és això, ja, però aquest clima infernal almenys ens deslliura d’una altra nosa. I és que, en plena xardor, la majoria dels polítics per fi estronquen la xerrera, sempre en tenen més i més però ara se la guarden, se’n van amb els balandres mar endins i ens fan adeu amb les manetes, adeu. Fan bones vacances en indrets confidencials i tots reposem una mica, per fi, desconcertats de la calda que fa.

Els diaris en van plens d’aquest silenci, d’aquesta deserció dels principals actors, de les principals actrius polítiques. El blablablar es redueix força i, de vegades, només de vegades, es pot llegir algun article ben fotut, que no se centri en la politiqueria, en les circumstàncies, contingències, en les collonades habituals. Que mai no es posen d’acord, que es barallen entre ells com canalla, sense parar, que realment no tenen gaire per dir i és, precisament, quan més s’enrotllen. Que només pensen en el poder, en manar, o almenys en figurar, en viure bé sense treballar gaire. La majoria dels polítics professionals, dels apparàtxiks de partit, són efectivament un dels problemes de les democràcies modernes, i ens fan a tothom molta vergonya, comparable a la que ens fa la contaminació dels mars, la fam del planeta, la crisi dels refugiats o la, diguem-ne, ètica dels bancs. Per dir-ne d’alguna manera. No hi ha gaire polítics que siguin bons professionals en l’economia de cada dia, en l’àmbit privat, que és el que paga les factures de tota la societat. Més enllà de les grans proclames els polítics no pensen en fer país ni en fer la independència, només s’esforcen en fer partit. El partit ho és tot. I ho és tot perquè en mengen, perquè és una formidable agència de col·locació i de distribució jeràrquica de recursos. Com fa qualsevol màfia.

De manera que els polítics antipolítics són una esperança, un perfil atractiu per als ciutadans de qualsevol país. Els polítics independents són els polítics del present i del futur de la democràcia. Per això Donald Trump va semblar, equivocadament, prou atractiu per guanyar les eleccions dels Estats Units i per això les va perdre Hillary Clinton. Per això Pedro Sánchez va semblar, equivocadament, prou atractiu per guanyar les eleccions internes a Susana Díaz. I per això Carles Puigdemont, Carles el Gran, va semblar, encertadament, prou atractiu per superar la dependència emocional de molts electors respecte a altres personalitats polítiques.

Ni Trump ni Sánchez tenen avui els nivells d’acceptació que els que té Carles l’Intrèpid, l’Irreductible, el líder internacional de la causa dels catalans. Mai no podem dir el que passarà demà però avui ni l’independentisme perd adhesions ni el pas del temps erosiona, per ara, la figura de Carles Puigdemont. Més aviat la consolida, tot i els greus errors que ha comès el polític d’Amer darrerament.

Tota la premsa espanyola i catalana, en general, carreguen cada dia contra Puigdemont i Torra, però curiosament, el poble es desentén d’aquestes ferotges campanyes perquè sap que el que no vol és la tirania dels partits polítics, indiferents a la voluntat popular. Ahir Salvador Sostres, perquè ja no li queden més arguments per bescantar Puigdemont, va criticar-lo ferotgement per haver-se dedicat a lligar un noble allioli en una trobada amb quatre amics a Waterloo. Perquè l’all és cosa de pobres, és cuina popular sense sofisticació, perquè l’all repugna als que juguen a fer de grans senyors però sense tenir realment cap senyoriu.

Continueu així, continueu criticant la cuina de l’all, continueu menyspreant la formidable saviesa popular, nutritiva i mèdica d’un allioli. Continueu escopint damunt la gent senzilla i ja veurem qui us acabarà votant, genteta esnob, arrogant i malcarada. Un gran aristòcrata i un gran senyor, un formidable escriptor i articulista com Josep Maria de Sagarra, no tenia cap dubte sobre l’entesa eterna entre la noblesa i el poble menut. Ni sobre la suprema presència de l’allioli en una gran taula. I no passeu ànsia, fatxendes, fatxes, autistes socials, ramat d’excelsos, no us penso recomanar que llegiu All i salobre. Tampoc no l’entendríeu. És només per a gent com cal.