Catalunya és un indret curiós on la gent equipara la seva mera existència a l’imperatiu de merèixer tot de coses i d’honors. Això va d’aspectes tan allunyats com ara la glòria literària, una viceconselleria d’Estratègia i Comunicació, la Creu de Sant Jordi a, qui sap si la fita més preuada, un espai propi a TV3. Jordi Évole voldria un programa a “La Nostra”; però no en aquella televisió addicta al procés (destinada exclusivament, diria ell mateix, a un 50% de la societat catalana), sinó més aviat a una cadena d’esperit públic molt més transversal. El comunicador sap —com gairebé tothom al planeta— que Catalunya és un país, però diu que TV3 hauria d’eixamplar la base de l’audiència pensant també en l’espectador de Bellvitge o Sant Ildefons, raconets on, a banda de xalar amb Jaume I, se suposa que hom gaudeix molt més admirant mites espanyolistes com ara Bárbara Rey.

Començant per la base de tot plegat, cal recordar de nou una cosa tan senzilla com és la inexistència del concepte de transversalitat en una televisió. Agradi o no, TV3 fou creada (i legalitzada estatutàriament) com un instrument per a la difusió de la llengua i la cultura catalanes i dirigida a un públic nacional. A partir d’aquesta base, la nostra tele pública no només arribà a aconseguir que la meva àvia castellanoparlant tingués orgasmes d’èxtasi veient ressuscitar Mateu Montsolís, sinó també exportar nous formats a la resta del planeta, demostrant així (a la daliniana manera) que un producte ultralocalíssim pot arribar a contagiar tot el planeta. En aquest sentit, de base i per definició, TV3 no pot ser transversal (a saber, neutral) de la mateixa manera que la BBC, la RAI i TVE no representen la pluralitat de punts de vista dels seus telespectadors, sinó una idea prèvia de país.

De fet i per molt que sembli paradoxal, quan Jordi Évole demana una televisió més porosa (apel·lant nostàlgicament a l’entitat pública en què ell i servidora ens educàrem visualment i periodística) està compartint una reivindicació claríssima de la TV3 pujolista: a saber, una màquina de programes bàsicament comandada per una barreja quasi perfecta de periodistes sociovergents —de Josep Puigbó a Àngels Barceló, per entendre’ns— en què l’independentisme i el folklorisme espanyol tenien idèntic pes moral. Parlo de la televisió, en resum, en la qual podien conviure Quim Monzó cardant-se de la monarquia espanyola al Persones humanes de Miquel Calçada, mentre Julià Peiró ens entretenia entrevistant la gran Sara Montiel quan la cantatriu espanyola es declarava una feminista de soca-rel a qui preparar uns esplèndids ous ferrats per esmorzar al marit no li treia gens la son.

La base de l’espanyolització d’Évole parteix de l’acomplexament mental-nacional que va promoure l’autonomisme d’arrel convergent a l’hora de convertir el catalanisme en una eina cultural sense cap conseqüència política pràctica

Tot això demostra que el problema d’Évole és molt anterior a no veure’s reconegut com a català de pro a l’entorn de la TV3 més militantment indepe; la ferida prové d’un home que voldria tornar a l’ètica pujolista que deformava les identitats fins a convertir-les en un fenomen regional i purament subjectiu (per això Évole no en té prou arribant a les pantalles de Cornellà amb La Sexta; ell voldria, com Pujol, desembarcar-hi amb una TV3 regionalista). De fet, Évole no ha tingut problemes amb el processisme; basta recordar com Òmnium va entregar-li el seu premi de comunicació l’any 2013, la seva esplèndida relació amb Jordi Cuixart, i com, al límit de tot plegat, l’auge de l’independentisme l’ha col·locat en una tercera via d’aparença apolítica entre la dreta madrilenya i l’unilateralisme que és fantàstica per justificar l’espanyolisme light (que no transversal) del seu Grupo Planeta.

La base de l’espanyolització d’Évole no té res a veure amb el colonialisme del ministre José Ignacio Wert. Parteix, contràriament, de l’acomplexament mental-nacional que va promoure l’autonomisme d’arrel convergent a l’hora de convertir el catalanisme en una eina cultural sense cap conseqüència política pràctica. De fet, fixeu-vos si Évole n’és, de processista, que li ha faltat temps per córrer als mitjans públics del país a victimitzar-se d’un suposat linxament ordit per les forces secretes del femer piulaire d’Elon Musk. La cosa és molt exagerada, perquè els independentistes (també els que escrivim en aquest pamflet) hem tingut prou tolerància com per escoltar-lo fent veure que canta. Jo diria, Jordi, que t’has de tornar un pèl més transversal i atrevir-te a discutir amb gent tòxica com nosaltres; si ho has arribat a fer amb un etarra, ja em diràs què et costaria obrir el ventall.

De fet, Jordi, aquest seria un fantàstic programa o secció de TV3; podries començar fent entrevistes a tota la gent poc transversal que tens bloquejada a Twitter. Es podria titular Transversals i tòxics. Posem-hi unes quantes imatges mudes d’un paisatge rural per començar (que això a la padrina sempre la posa calenta), una mica de diàleg improvisat abans de la conversa, i un setting ple de foscor com per captar la tensió del moment. També hi podria venir Jordi Pujol per recordar-te que tu també, faltaria més, ets un català com déu mana. És la benedicció que esperes des de jovenet; la necessites pràcticament com l’elogi d’un pare al fill quan el primer està a punt de dinyar-la. T’ho muntem quan vulguis, jo i els companys d’En Blau (mentre no cantis, farem tot el que vulguis). I no et preocupis, de debò, que el programa de TV3 arribarà tard o d’hora. Aquí tot és qüestió de plorar i parar la mà.