L’estiu de 1999, quan encara estudiava Periodisme, vaig anar a veure Jordi Carbonell a casa seva. Vivia davant per davant de l’Heribert Barrera, a tocar de la Torre Andreu, en un pis antic i atapeït que ja semblava d’una altra època. Unes setmanes abans havia publicat el meu primer article en un diari. L’avi d’un amic havia deixat caure, mentre jo xerrava amb el seu nét: 

–Vaig veure el president Companys poc abans que l’afusellessin i em va semblar un senyor.  

Ningú de la seva família no en sabia res, de manera que el meu amic va quedar en un segon terme fins que vaig tenir la història i la vaig poder publicar en aquella revisteta en català d’El País, una mica perdonavides, que es deia El Quadern. Com que devia anar bé, una noia em va trucar i em va encarregar que fes el mateix exercici amb el Jordi Carbonell. 

Aleshores, Carbonell era president d’ERC, càrrec que mantindria fins al 2004. Tenia aquesta flema descafeïnada, vagament aristocràtica, del republicanisme de guant blanc d’abans de la guerra; gent molt intel·ligent i culta, però incapaç de matar una mosca ni tan sols per defensar-se.

Mirant la gravadora amb una mica de recança va fer un sospir d'aquells que es fan per agafar coratge i em va començar a explicar coses amb un somriure trapella i alliberador, d’home que s’ha passat la vida patint per la seva integritat moral i física: 

“Jo vaig estudiar a la universitat entre 1942 i 1946 –em va dir–. Quan feia tercer de Filologia Romànica els del Front Nacional de Catalunya van tirar uns pasquins de propaganda antifranquista des de l’últim pis del pati de Lletres. Jo no hi tenia res a veure però vaig comentar amb els amics que la situació era inaguantable i algun falangista em devia sentir.”

“De seguida, em van venir a buscar el Pablo Porta i la seva colla. El Porta va ser president de la Federació espanyola de Futbol fins a mitjans dels anys vuitanta i després la Generalitat el va guardonar com a Forjador de la història esportiva del país -va aclarir amb aparent neutralitat, com si parlés de la metereologia. 

"Doncs bé, el Porta em va venir a buscar amb la seva colla, em va fer passar a una habitació, em va col·locar un focus de policia a la cara i em va preguntar: '¿Cómo te llamas?' Evidentment, vaig respondre en castellà: 'Jorge Carbonell de Ballester'. En Porta es va mirar un company que tenia al costat i va remugar: 'Ya, Jorge, ¿eh?', com volent dir aquest malparit es diu Jordi. 

"Immediatament, va agafar un dels pasquins, me’l va plantar a la cara i em va preguntar: '¿Tú entiendes qué cojones pone aquí?' 'Claro', li vaig dir. 'Pues yo no', va assegurar indignat. Era mentida: el seu germà i el meu anaven junts a classe i parlaven català.

"Aleshores va començar a escridassar-me com un boig: 'Cuando venga Stalin vas a mandar tú; ahora mandamos nosotros'. Sort que el Julio Manegat es va presentar en ple interrogatori. Era fill del director del Noticiero Universal i delegat del SEU en el meu curs i ens havíem fet amics parlant de literatura: 'Nada, nada, de éste respondo yo', va dir. Em va treure d’un mal pas perquè l’any següent el Porta i els seus nois van agafar el Xesco Moll i el Raimon Carrasco i els van apallissar de mala manera.”

Carbonell em va explicar que la Universitat era un desert intel·lectual i que havia sentit dir a un professor que el Carrer Muntaner es deia així -Muntaner- perquè feia pujada. "Els llibres d’Història –va deixar caure amb ironia– asseguraven que Castella era el centre del món perquè aquesta era la terra que havia escollit la Maria Santíssima."  

Director de l’Enciclopèdia Catalana entre 1965 i 1971, l’única cosa que Carbonell va poder agrair a la Universitat va ser la presa de contacte amb la clandestinitat. Quan va començar a freqüentar els cercles clandestins no havia sentit a parlar mai de Pompeu Fabra, ni de Ramon Llull, ni d’Ausiàs March; ni tan sols coneixia Salvat-Papasseit o Josep Maria de Sagarra. 

A la Universitat es deia que el català era un dialecte condemnat a desaparèixer, com a l'època de Primo de Rivera. Així, mentre estudiava Filologia, es va apuntar a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans. Les assignatures s’impartien al domicili particular dels professors i cada classe aplegava entre 14 i 25 alumnes.  

A través d’aquest ambient, que obligava a celebrar el Sant Jordi d'amagat a la casa que Puig i Cadafalch tenia al carrer Provença, Carbonell va accedir a l’Institut d’Estudis Catalans, en el qual va treballar de secretari de la Secció Filològica. Aquest institut és l’únic organisme oficial de l'Estat que no va fer mai la gara-gara al franquisme.

La vida professional de Carbonell no va ser fàcil. Catedràtic de la Universitat de Cagliari i lector de català a la de Liverpool, el 1972 es va trobar amb quatre fills i sense feina després de ser expulsat de la Universitat Autònoma. El 1974 encara va ser empresonat a la secció psiquiàtrica de la Model per negar-se a parlar a la policia en castellà.

Diuen que un dels motius que li van donar a Jordi Pujol per denegar-li l’obertura d’una delegació de Banca Catalana a Madrid va ser que el seu banc servia per donar feina a gent com Carbonell. Durant la Transició va ser membre de l’Assemblea de Catalunya i va defensar posicions rupturistes. A la primera manifestació de l'11 de Setembre va dir una frase que s'ha fet famosa i que resumeix la psicologia poruga i falsament pragmàtica del país: "Que la prudència no ens faci traïdors".

Després del fracàs de Nacionalistes d’Esquerres, el 1992 va entrar a ERC i el 1996 va esdevenir president del partit que ara lidera Oriol Junqueras. El 2010 va presentar les seves memòries, titulades Entre l’amor i la lluita. Malgrat que l’ambient sigui més pacífic, de vegades penso que encara estem així. Sense figures com Carbonell, que va morir ara fa uns dies, Catalunya no hauria passat el pont estret dels anys quaranta i cinquanta, i ni Arrimadas, ni García Albiol, ni cap dels diputats que s'oposen a l'autodeterminació, no tindrien feina al Parlament perquè el Parlament no existiria. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat