En general, la gent sol apuntar-se als que guanyen i fuig dels que perden. Això pot explicar les dades que ofereix el darrer baròmetre del Centre d’Estudis i Opinió (CEO), segons el qual el suport a la independència de Catalunya ha caigut a índexs anteriors a l’esclat del procés sobiranista. Ha caigut el suport a la independència (38%) però sobretot ha pujat considerablement el rebuig a la independència (53%). Tan significativa és la segona com la primera dada. La caiguda del suport a la independència es pot atribuir a la manca d’expectativa real i també, per què no dir-ho, al desencís que generen alguns dels actors principals de l’independentisme proclamat. Tanmateix, el rebuig a la independència puja malgrat que des de l’Estat no ha sorgit ni una sola iniciativa per seduir els catalans, siguin independentistes o no. Més aviat el contrari: la persecució judicial continua, els pressupostos no s’executen, es potencien les inversions estrangeres fora de Catalunya (fàbrica de bateries), els trens segueixen espatllant-se quotidianament, la relació bilateral ha esdevingut humiliant (traspàs de l’observatori del Turó de l’Home) i la Taula de Diàleg ni hi és ni se l’espera. És a dir, que, en el darrer lustre, al voltant del 5% dels catalans (entre 200.000 i 300.000, segons les dades canviants del CEO) que veien la independència com un objectiu desitjable i, fins i tot, “a tocar”, ara prefereixen plegar veles i assumir una situació de dependència en els termes descrits abans. Així que el mapa sociopolític s’ha desequilibrat, està canviant el paradigma de la política catalana, i alguns partits miren d’adaptar-s'hi.

Mantenir el discurs independentista a Catalunya i fer política espanyola obliga a compensar a Madrid amb actes que garanteixin i afirmin la lleialtat i una manera de fer-se perdonar és desmarcar-se de la referència Puigdemont.

En la darrera conferència nacional d’ERC, el seu líder, Oriol Junqueras, va proclamar que la negociació amb el Govern de l’Estat facilitarà la conquesta de la independència. Més enllà que l’afirmació sigui certa o falsa —el Govern espanyol ho va desmentir immediatament— el missatge de Junqueras, deixant de banda la picada d’ull a les bases, significa que ERC s’implicarà tant com pugui en la política espanyola. Tanmateix, la història ha demostrat que fer política espanyola des de Catalunya exigeix donar suport al Govern de l’Estat. Ho van fer Cambó amb la monarquia i Companys amb la República, i Tarradellas i Pujol i Maragall i Montilla. No es pot pretendre arribar a acords sense donar res a canvi. Es tracta d’apuntalar el poder central per assegurar el poder regional. En el cas de l’actual ERC, en tractar-se d’una opció que si més no es declara independentista l’equació es complica bastant, perquè des de Madrid estant mai es considerarà legítim cap diàleg i menys la negociació amb gent que vol trencar Espanya. Dit d’una altra manera, a l’Esquerra Republicana de Companys i a la Convergència i Unió de Pujol se’ls va oferir diverses vegades en moment de dificultat incorporar-se al Govern de l’Estat. No li faran mai una proposta similar a l’ERC de Junqueras. Per tant, mantenir el discurs independentista a Catalunya obliga a compensar a Madrid amb actes que afirmin i garanteixin la lleialtat. I en aquest aspecte, Esquerra ho fa prou bé com es va encarregar de destacar, també per interès propi, la portaveu de l’Executiu, Isabel Rodríguez, quan va elogiar l’actitud col·laboradora del president de la Generalitat, per concloure que la relació de l’Estat amb Catalunya “ya está normalizada”.

A la cúpula d’ERC, alguns —no tots— es moren de ganes que JXCAT plegui del Govern per ocupar ràpidament l’espai de poder i de visibilitat que ara ostenta el partit de Puigdemont, condemnar Junts a l’ostracisme i en un temps prudencial convocar noves eleccions i presentar-se com a cavall guanyador.

Aquesta setmana s’han escandalitzat diversos portaveus de Junts Per Catalunya per l’atac de Gabriel Rufián al president Puigdemont de resultes dels contactes de Josep Lluís Alay amb els russos, però els seus escarafalls són el millor rèdit que ha obtingut la tàctica d’ERC. Perquè, a diferència del discurs de Junqueras davant dels militants, el discurs de Rufián va especialment dirigit a l'auditori de la capital espanyola, òbviament la intenció d'agradar. Només cal llegir les ovacions escrites dels articulistes espanyols més abrandats. I no és veritat que Rufián s’hagi disculpat de res. Al contrari, s’ha reafirmat en el fons de la qüestió i a més ha rebut el suport del propi president de la Generalitat. És obvi que per fer el que pretén fer ERC a Madrid la bandera independentista fa nosa i una manera de fer-se perdonar és desmarcar-se de la referència Puigdemont i fins i tot afegir llenya al foc. És una manera de dir que són de fiar i que no ho tornaran a fer. De fet, Rufián hauria pogut dir: “Lo siento mucho, nos hemos equivocado, no volverá a ocurrir... los malos son los otros”. Aquesta estratègia d’ERC, pensada per assegurar-se la centralitat d’acord amb les enquestes publicades, porta indefectiblement a provocar la sortida de JXCat del Govern. Consta que en la cúpula d’ERC alguns —no tots— es moren de ganes que JXCAT plegui del Govern per ocupar ràpidament l’espai de poder i de visibilitat que ara ostenta el partit de Puigdemont, condemnar Junts a l’ostracisme i en un temps prudencial convocar noves eleccions i presentar-se com a cavall guanyador. Algú els ajudarà i tenen pressupostos aprovats per aguantar en minoria sempre i quan els Cambrays de torn no ho esguerrin. El que no és clara és l’estratègia de Junts, perquè si es queden hauran d’empassar-se encara molts gripaus i marxar del Govern equival a facilitar les coses als rivals. Així que el més probable és que esperin aixoplugats el retorn de Puigdemont com l’arribada del messies. I l’un per l’altre la palla a l’era.