Pere Aragonès i Garcia ha estat elegit 132è president de la Generalitat i això vol dir que assumeix la màxima responsabilitat política del país, és a dir, tot el que passi a partir d’ara a Catalunya serà responsabilitat seva. Seva i de ningú més. I quan algú assumeix un repte tan transcendent no està per hòsties. Aplicarà el seu criteri agradi o no agradi als que no s’hi juguen tant.

Mentre no era president, tothom podia opinar sobre les negociacions i les estratègies, però a l’hora de la veritat ha assumit que només hi havia una alternativa per sortir elegit, va actuar en conseqüència, va tirar pel dret i ha aconseguit el seu primer objectiu. A partir d’ara, com deia Raimon Obiols del tripartit, es tracta de perdurar.

La política catalana entra en una nova fase, en la qual, per bé o per mal, ni Waterloo ni Lledoners podran interferir gaire, només rondinar. Sol passar que els expresidents de govern o de partit solen ser els crítics més aferrissats dels seus successors. Ningú ha criticat tant Zapatero i Pedro Sánchez com Felipe González. Aznar va esdevenir el pitjor adversari de Rajoy. A Tarradellas no li va agradar mai Pujol ni a Pujol li entusiasmava Artur Mas. Tampoc Maragall va congeniar gaire amb Montilla. Al final, però, el president és el president i punt.

Tot apunta que l’acord d’ERC i Junts se centrarà més en la gestió que no pas en l’agitació, amb la qual cosa costa de creure que la CUP mantingui gaire temps el seu suport parlamentari

La legislatura anterior va estar marcada per una situació d’excepció irrepetible, de la qual sembla que ningú n’està gaire orgullós, i per això Pere Aragonès ha posat l’èmfasi en la voluntat de canvi. Vol que a partir d’ara tot sigui diferent en un sentit psicològic, del marc mental col·lectiu, a força de rebaixar tensions, com quan el govern britànic, davant l’amenaça d’invasió alemanya i per aixecar la moral de la ciutadania, va editar un pòster amb la consigna "keep calm & carry on" (mantingues la calma i segueix endavant). I en això és indubtable que Aragonès, autodefinit com “independentista pragmàtic”, pot connectar amb els ciutadans més tips de conflictes, però xoca amb l’escepticisme dels adversaris i, sobretot, de l’opinió publicada. Superar la batalla contra aquest escepticisme i aixecar la moral del país és el seu repte més important. I el més difícil.

Aragonès ha dit que vol culminar la independència, però guanyar la independència és una autèntica revolució i difícilment farà la revolució un Govern encarregat de mantenir l’ordre i d’assegurar el funcionament dels serveis públics. I la via escocesa ara reivindicada ha descartat sempre la unilateralitat. Amb els noms que van apareixent per formar el nou executiu, tot apunta que l’acord d’ERC i Junts se centrarà més en la gestió que no pas en l’agitació, així que costa de creure que la CUP mantingui gaire temps el seu suport parlamentari. Serà el moment en què els socialistes hauran de pagar els deutes a ERC i ja veurem què passa.

Té raó el president Puigdemont quan diu: “L’èxit del Govern no es mesurarà només en l’obra feta, en les polítiques desplegades. Es basarà, també, i potser ara més que abans, en la seva capacitat de restaurar tot allò que s’ha deteriorat, i que influeix en l’ànim del país”. Mentre hi hagi presos, exiliats i represaliats, el conflicte seguirà viu, però cal dir que les contradiccions de l’independentisme català, també. El país és el que és. Continua la repressió i, juntament amb els crits a favor de “l’embat democràtic amb l’Estat”, la resposta solidària del moviment independentista, digna d’admiració, ha estat recaptar fons... per pagar les multes! La independència és ruptura, és a dir, almenys en l’Espanya actual no es pot fer sense trencar res, i no sembla que trencar —i arriscar el patrimoni— sigui ara mateix l’opció majoritària del nou Govern, però tampoc de la societat catalana.