Estan passant coses molt importants i molt greus que passen inadvertides en mig de la campanya electoral més absurda dels darrers temps. El fenomen de l’opulència comunicacional té un efecte banalitzador dels esdeveniments. La proliferació infinita de missatges, vertaders o falsos, impedeix jerarquitzar la transcendència dels fets. Ara hi ha més informació que mai, però, sobretot, més desinformació.

Un primer exemple. En plena campanya electoral, l’Advocacia de l’Estat ha destapat ―amb set mesos de retard― que el govern del PP va finançar amb fons públics ―al voltant de 800.000 euros― la defensa jurídica dels delinqüents de la trama Gürtel. En unes altres circumstàncies, la notícia hauria caigut com un torpede en la línia de flotació del candidat del PP. Tanmateix, el mateix dia que va saltar la notícia, Pablo Casado va ser el candidat que més rendiment va treure del debat de candidats a la presidència del Govern espanyol, entre altres coses perquè el més comentat va ser el ridícul que va fer el seu rival a la dreta, Albert Rivera, aixecant una rajola. L'anècdota tapa el que és transcendent.

La influència dels debats en la intenció de vot ha estat objecte d'innumerables estudis científics, sobretot als Estats Units, i les conclusions més compartides, segons la revista Journalist’s Resource, són que els debats no fan canviar el vot. Només serveixen per mantenir els convençuts i perquè es donin a conèixer els candidats més desconeguts. Des d’aquest punt de vista, qui ha tret més profit dels dos debats han estat els candidats de Vox, especialment Ignacio Garriga al debat català. També la candidata de la CUP, Mireia Vehí, si no fos pel seu error comès només començar amb la collonada sobre un casament.

Mentre els independentistes discuteixen, l’Estat continua la seva ofensiva no pas contra Catalunya sinó contra els drets i les llibertats de tothom

L’ensopegada de la candidata de la CUP segurament no dissuadirà els que tenen decidit el vot, però és un exemple paradigmàtic del fenomen que desafia la física, quan el soroll ens tapa els ulls i no ens deixa veure la realitat. Mentre Vehí parlava d’un casament i Rufián s’escandalitzava pels pactes a la Diputació, els candidats independentistes relegaven assumptes molt més greus que els afecten a tots ells i, de fet, a tots nosaltres. M’avorria amb la xerrameca quan el conseller Puigneró m’enviava el següent missatge de Whatsapp: “Estic sentint les cròniques i crec que no es destaca la gravetat del decretazo digital d'ahir. Aquest decret és la Ley Corcuera en versió digital, de la patada en la puerta a la patada al servidor sense que ho autoritzi un jutge. Poder tancar Internet sense ordre judicial i sota el pretext de l'ambigüitat de l'ordre públic o l'interès econòmic és gravíssim i impropi d'un Estat de la UE. No som conscients de les conseqüències de la mesura. La repressió ens està immunitzant de tot. Estic molt preocupat”.

Certament haig de dir, assumint el risc que comporta mullar-se, que Laura Borràs va ser, si més no, la candidata que va deixar més clar que tot el moviment independentista, encara que no vulgui, navega en el mateix vaixell, la qual cosa té com a conseqüència negativa per a Junts per Catalunya una menor identificació del projecte que lidera el president Carles Puigdemont, i, a més, no li va servir de gaire, perquè la prioritat de Rufián i Vehí era arrabassar-se vots entre ells.

Mentre els independentistes discuteixen, l’Estat continua la seva ofensiva no pas contra Catalunya sinó contra les llibertats: el decret digital, que deu estar copiat del sistema xinès; l’ofensiva ―i les amenaces― del Tribunal Constitucional per silenciar el Parlament de Catalunya; els atacs de la Junta Electoral a la llibertat d’expressió i al dret a la informació; i, probablement el més agressiu, l’actuació sistemàtica de la fiscalia, que s’afegeix a la policia com a braç armat de l’Estat. Han decidit perseguir judicialment fins i tot periodistes com Toni Soler per una caricatura, i a la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, per dir l’obvietat que els aldarulls d’aquests dies fan més visible el conflicte. I quan Pedro Sánchez intenta capitalitzar políticament la repressió afirmant que la fiscalia fa el que li ordena el govern espanyol, els fiscals s’aixequen ofesos i li recorden que ells estan al servei de l’Estat. L’Estat ataca ferotgement els independentistes, i aquests es busquen les pessigolles entre ells.

Quan els fets de maig del 1937, els catalans revolucionaris s’enfrontaven, a sang i foc, uns perquè consideraven que havien de guanyar primer la guerra i deixar la revolució per a després, i uns altres perquè opinaven que la revolució era l’incentiu necessari per guanyar la guerra. Tots tenien la seva raó, però allò va acabar amb els franquistes entrant per la Diagonal. Queda clar que els catalans són partidaris de mantenir les tradicions.

Xoán-Antón Pérez-Lema
Opinió Mediació per a Catalunya Xoán-Antón Pérez-Lema
Elisa Beni
Opinió Com pitjor, pitjor Elisa Beni