En els darrers dies hem assistit a un espectacle més aviat tràgic d’arbitrarietats judicials, sense cap contrapoder que les pugui revertir, i els escàndols són tants i tan greus que deixen de ser extraordinaris. Prevaricar, diu el diccionari de l’IEC, es refereix a “desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que s’exerceix” i, segons el Codi Penal espanyol, comet delicte de prevaricació una autoritat, un jutge o un funcionari quan dicta “a sabiendas” una resolució injusta. El problema de la democràcia espanyola, més greu que la corrupció política, més greu que la manca de lideratges, més greu que la mediocritat predominant, es pot resumir amb la següent pregunta: algú pot confiar sincerament en la justícia espanyola?

Alguns historiadors sostenien que entre el franquisme pur i dur i la democràcia hi va haver un punt d’inflexió, el 1965, amb l'entrada en vigor de la ley de contratos del Estado. Assenyalaven que amb aquesta llei el règim renunciava d’alguna manera a l’arbitrarietat sistematitzada imposada des de la Guerra Civil i oferia un marc normatiu i objectiu de concurrència d’ofertes que donava seguretat a potencials inversors estrangers.

Afirmar això també era una manera de blanquejar la darrera dècada de la dictadura, on, per cert, Franco es va fer un tip de signar sentències de mort. És cert, però, que la principal diferència entre una dictadura i una democràcia és el grau de confiança que ofereix l’Estat. Confiança i seguretat als seus ciutadans i als ciutadans i empreses forasteres disposades a participar en la vida econòmica o social del país. No només perquè els contractes amb el servei públic no els guanyin sempre els mateixos. Sobretot perquè els ciutadans se sentin protegits pel que fa a la seva seguretat personal i emparats per les garanties jurídiques.

I de moment sembla que garanties jurídiques les tenen només alguns, perquè jutges i magistrats com Marchena o com Marlaska, desautoritzats pel Tribunal Europeu de Drets Humans, no han estat sancionats ni reprovats, sinó promocionats automàticament a més altes responsabilitats. El de jutge és l'únic ofici en el qual la mala praxi sol tenir premi. Carmen Lamela va empresonar injustament durant dos anys Sandro Rosell, que finalment va ser absolt, però va ser promocionada de l’Audiència al Tribunal Suprem.

El 1965, el règim franquista va considerar necessari si més no fer veure que l’administració de l’Estat era imparcial. Sembla, però, que ara, com que Espanya ja és una “democràcia plenament consolidada", ja no cal dissimular. Només en l’àmbit de la construcció, ACS (Florentino Pérez), OHL (Villar Mir), Ferrovial, Acciona i Fomento de Construcciones (FCC), per aquest ordre, guanyen sempre els contactes més elevats que després acaben subcontractant. I quan sorgeixen problemes també solen guanyar tots els plets, com la indemnització del Castor, finançada pels bancs, i pagada pel poble amb els interessos corresponents... per gentilesa del Tribunal Suprem.

No hi ha mecanismes de rectificació ni de reparació que restitueixin la confiança en la justícia. Un instrument que no es pot reparar funciona cada dia pitjor o deixa de funcionar. I com diria Popper, l'única esperança és erradicar el mal

Una prova fefaent del grau d’imparcialitat de l’Estat és l’evidència que assumir responsabilitats polítiques a Catalunya ha esdevingut una activitat de risc. La crueltat i la impunitat amb què està actuant el Tribunal de Comptes per arruïnar la vida d'unes persones determinades és tan evident que fins i tot persones contràries al procés ho reconeixen (però no fan res per evitar-ho). Algun dia Lluís Armet haurà d’explicar per què va marxar a cuitacorrents.

Llegint el vot particular de la consellera María Dolores Genaro es pot arribar a la conclusió que els fets objectius no compten, que el que val és la interpretació arbitrària i retorçada d’un sanedrí inquisitorial. És un escàndol el que està passant, però el més greu és que la situació d’indefensió en què es troba gent tan honorable com Andreu Mas-Colell, Irene Rigau, Albert Royo o Mireia Vidal, per citar-ne només quatre entre molts, no té empara i ningú està actuant d’ofici.

Certament, el Tribunal de Comptes no és ben bé un tribunal i podríem pensar que la seva infàmia és una excepció, un forat negre del sistema que algun dia es repararà. Però hi ha més. No un sinó dos tribunals, l’ordinari i l’Audiència, han sentenciat que el cartell electoral de Vox assenyalant amb dades falses els immigrants menors d’edat com a culpables de les pensions exigües forma part de “la legítima lluita ideològica-partidista”. I afegeixen, gairebé signant el programa de Vox, que efectivament els MENA “representen un evident problema social i polític”. A Quim Torra el van destituir com a president per demanar llibertat d’expressió.

Es fa difícil confiar en aquesta justícia. Encara menys quan un tribunal de Canàries tomba les mesures anticovid del govern autònom i un altre les avala al País Valencià. La sensació d’arbitrarietat va en augment fins a arribar a l'hecatombe del Tribunal Constitucional tombant el decret de l’estat d’alarma.

El tribunal de cassació ha sentenciat a favor del recurs de Vox contra el decret de l’estat d’alarma que el partit de l’extrema dreta primer va demanar i després va donar el seu suport per prorrogar-lo. Es tractava, doncs, el recurs d’una maniobra política de desgast a la qual s’ha prestat una part dels magistrats. Però el cas és que la sentència ha estat favorable a Vox per un canvi sobtat en la composició del tribunal, com ja va passar amb l’Estatut.

El primer ponent va ser el magistrat Fernando Valdés, que va fer una argumentació de rebuig del recurs i tenia majoria favorable. Valdés era magistrat a proposta socialista i va haver de dimitir en estranyes circumstàncies no prou aclarides. La correlació de forces dins del tribunal va canviar i en comptes d’aprofitar la feina feta, es va elaborar una nova ponència encarregada al magistrat  Pedro González Trevijano, proposat al seu dia pel Partit Popular. I el nou ponent va rectificar de dalt a baix l’argumentació del seu antecessor per tombar el decret. És a dir, la sentència no es va produir per raons jurídiques, sinó per les conseqüències polítiques dels assumptes personals d’un magistrat.

Bé, també perquè la magistrada catalana Encarna Roca i Trias, elegida a proposta dels socialistes catalans, va continuar donant suport a les posicions del bàndol conservador i en aquest cas el seu vot va resultar decisiu. El cas d’Encarna Roca ha generat controvèrsia, perquè costa d’entendre que una jurista especialitzada en el dret civil català, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i Creu de Sant Jordi, que proclama sempre que pot que per sobre de tot hi ha la defensa dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques, a l’hora de la veritat s’arrengleri amb els que fan una interpretació tan restrictiva de la Constitució com per avalar la condemna a 9 anys de presó a Jordi Cuixart per demanar als que protestaven aquell 20 de setembre que tornessin a casa sense trencar res.

La magistrada Roca fins i tot va ser ponent de la sentència que tombava la llei catalana que prohibia les curses de braus a partir de lleis espanyoles... posteriors! El gir imprevist de la magistrada catalana en relació amb el que esperava tothom d’ella, ara magnificat pel seu aval al recurs de Vox contra l’estat d’alarma, ha donat lloc a diverses xafarderies, en el sentit que hi ha raons més personals que jurídiques darrere el seu sorprenent posicionament. S’ha arribat a publicar que la magistrada tenia aspiracions de presidir el Tribunal Suprem i que primer buscava afegir al suport socialista que ja tenia el beneplàcit del PP i que, quan l’operació no ha sortit com preveia, ha reaccionat iradament. La sentència contra l’estat d’alarma tindrà conseqüències enormes, complicarà la presa de mesures per garantir la salut pública i protegir la vida de molta gent. Resulta francament preocupant que el funcionament de l’Estat depengui de jutges que fan mèrits polítics o que simplement estan de mal humor i ho fan pagar a tothom.

La democràcia sempre és imperfecta, perquè sempre es pot millorar, reformar i desenvolupar, però el que està passant a Espanya és que les imperfeccions són cada dia més greus, afecten persones i institucions principals, i, el pitjor de tot, és que no hi ha mecanismes de rectificació ni de reparació. Un instrument que no es pot reparar funciona cada dia pitjor o deixa de funcionar. I com diria Popper, l'única esperança és erradicar el mal.