Difícilment Pedro Sánchez se’n sortirà amb la crisi del coronavirus, però no cal menysprear la seva habilitat per sobreviure políticament en les condicions més adverses. De moment ja està rumiant a veure com se’n surt aquest cop. Els passos que està fent deixen clar que la seva determinació és canviar d’aliats i de majoria de govern.
Venen temps convulsos en els quals l’Executiu haurà de practicar retallades socials, reprimir les protestes de la ciutadania i augmentar els impostos als assalariats, que són els únics que paguen. Això Sánchez sap que no ho podrà fer de la mà d’Unidas Podemos, Esquerra Republicana, Bildu, etc., i ja ha començat a actuar en conseqüència.
El govern suposadament més progressista imaginable en l’Espanya d’avui està aplicant les polítiques més antisocials, autoritàries i restrictives d’Europa. La major part de les ajudes socials són sobretot préstecs, i les que no són préstecs són xavalla que indignen i enfurismen més que no pas resolen. La prioritat ha estat la recentralització del poder i el manteniment de l’ordre públic amb els militars als carrers. Una iniciativa que només es pot interpretar com un avís als sobiranismes perifèrics que van facilitar la investidura, com dient que "ja no us necessito" o, més directament, "em feu nosa". Hi ha hagut molta propaganda, però les polítiques i els resultats del govern Sánchez no aguantarien cap comparança amb el que han fet governs conservadors de l’entorn europeu. I el drama encara no ha començat.
Si en circumstàncies tan excepcionals el suposat govern més progressista imaginable en l’Espanya d’avui traeix la gent que diu que representa, farà perdre moltes esperances i la confiança en el sistema democràtic
Tornem, doncs, al principi. Sánchez va ser elegit president quan la moció de censura contra Mariano Rajoy pels únics grups que li podien donar el suport, però a continuació va buscar desesperadament l’aliança amb Ciutadans. Va fer dues campanyes electorals amb un discurs agressiu contra Podemos i contra els partits sobiranistes i va reclamar insistentment el suport o almenys la no-bel·ligerància dels partits de la dreta. La darrera nit electoral, quan ho veia tot perdut, es va agafar com a un clau rogent a les ànsies de poder de Pablo Iglesias, però ara sap que amb aquests socis els poders fàctics de l’Estat no li permetran arribar ni a la cantonada i torna a buscar el pacte amb Ciutadans i la no-bel·ligerància del Partit Popular. Com Groucho Marx, té uns principis, però si no agraden, en té uns altres.
No cal descartar que la dreta espanyola faciliti a Pedro Sánchez, amb algunes condicions, una certa respiració assistida perquè es cremi tot solet en la fase del postconfinament i dels traumes de la reconstrucció, que seran dolorosíssims. Ja vindran després ells quan estigui tot resolt. Així que resulta que quan mana la dreta, canvien les lleis i s’imposen els seus principis sense embuts; i quan governa l’esquerra federal i republicana, no es canvia res, es defensa el Rei per damunt de tot i s’apliquen rigorosament les lleis de la dreta.
El problema polític és més greu del que sembla, perquè si en circumstàncies tan excepcionals el suposat govern més progressista imaginable en l’Espanya d’avui traeix la gent que diu que representa, farà perdre moltes esperances i la confiança en el sistema democràtic. Si la dreta els escura i l’esquerra els enganya, què els queda? I alguns, com ha passat a tants llocs, respondran que vingui Vox i que rebenti tot.