Pedro Sánchez és un especialista en complicar-se la vida i la veritat és que fins ara li ha sortit prou bé. La qüestió és que tant d'anar el càntir a la font, arriba un dia que es trenca. Ara fins i tot intenta la quadratura del cercle perquè pretén liderar l’esquerra disposat a governar únicament amb la dreta. El 28 d’abril, les bases del seu partit celebraven la victòria de les esquerres cridant “amb Rivera, no”, i en canvi Sánchez ha forçat la repetició d’eleccions per poder governar amb Rivera, amb Casado o amb tots dos alhora amb el pretext de l’emergència nacional.

Havent pogut formar el primer govern d’esquerres de debò des de la República, aquell Sánchez valent que es va enfrontar amb el deep state i la vella guàrdia del PSOE ara s’ha arronsat, ha claudicat i ha preferit unes eleccions incertes que el poden enviar a la paperera de la història. I tot perquè no ha tingut l’altura política per encarar la situació amb Catalunya, perquè no està disposat a moure’s un mil·límetre de l’ortodòxia econòmica dictada des de Berlín i perquè la monarquia no es pot permetre en els temps que corren un govern amb ministres republicans assistit per una majoria parlamentària també molt determinada per diputats republicans.

La renúncia de Sánchez a la coalició d’esquerres és irreversible i per sempre, per tant, té una transcendència que afecta el sistema polític. Si les dretes sumen, governen. Si les esquerres sumen, no governaran. El sistema ha quedat desequilibrat

Així que la decisió de Sánchez té una transcendència que va més enllà de la conjuntura i afecta el sistema polític. Mentre les dretes espanyoles frisen per sumar majoria i governar conjuntament l’Estat fins i tot amb el suport dels neofeixistes, el líder socialista ha tancat la porta per sempre més a un govern fruit de la unió de les esquerres. Dit d’una altra manera: si les dretes sumen, governen; si les esquerres sumen, no governaran. El sistema ha quedat desequilibrat. Sánchez ha abjurat de la coalició amb Podemos tractant el partit d’Iglesias com si fos un grup de discapacitats per governar. Dijous va dir que ni ell ni els espanyols dormirien tranquils amb Podemos al govern. Això és un perillosíssim veto ideològic. Sánchez els atribueix manca d’experiència per la governança, quan ell mateix no ha governat mai res abans de la moció de censura i després ni tan sols ha hagut de gestionar uns pressupostos.

Queda clar, doncs, que la ruptura entre PSOE i Podemos és pràcticament irreversible i que Sánchez preferirà entendre’s amb Ciutadans i PP. Però el líder socialista ho ha fet tan evident que probablement tingui alguna conseqüència entre l’electorat progressista més exigent. Està anunciada una nova recessió econòmica que des de Berlín i Brussel·les es voldrà combatre una altra vegada amb les mateixes polítiques d’austeritat que van trinxar la classe mitjana i van disparar les desigualtats. En circumstàncies similars va ser com va sorgir el moviment 15-M dels indignats i José Luis Rodríguez Zapatero es va fer l’harakiri amb la retallada de despesa social més agressiva de la història.

I arribats en aquest punt, la política espanyola tornarà a xocar amb la realitat catalana. Cal no oblidar que, descartades les majories absolutes, per governar a Espanya els socialistes necessiten contrarestar a Catalunya l’avantatge que li sol treure la dreta al conjunt de les altres comunitats. Generalment el PSOE governava perquè a Catalunya el PSC triplicava els escons que obtenia el PP català. Quan això no ha passat, a Espanya ha governat el PP. Ara tot és un xic diferent perquè hi ha més partits, però en la mesura que el PSC faci una campanya girant a la dreta pot fer el negoci de Robert amb les cabres. En el moment que el PSOE va ser més claudicant amb la dreta, a Catalunya les eleccions generals les va guanyar En Comú Podem molt per davant del PSC, que va caure fins a la quarta posició amb menys escons que la suma de PP i Ciutadans. És l’equació que deixa els socialistes sense majoria a Espanya. En això cal afegir les conseqüències de la sentència del Suprem contra els líders independentistes. Competir amb Ciutadans en defensa de la repressió tampoc serà un discurs gaire comercial per als socialistes catalans. En resum, com passa des de fa gairebé una dècada, Catalunya determinarà cap a on va Espanya i la tendència és anar avançant tots plegats cap a la dimensió desconeguda.