L’avantatge dels desacords entre les forces polítiques catalanes i les batalles internes dins els mateixos partits és que van contribuint a aclarir d’una vegada l’escenari polític que s’havia tornat massa enganyós.

El chicken run que disputen JxCat/PDeCat/Crida acabarà amb sang i llàgrimes, però Carles Puigdemont serà la referència independentista i els que no vulguin seguir plegaran o s’apuntaran a la confluència de les dretes autonomistes, que, per cert, també és un altre guirigall.

El procés sobiranista ha estat una experiència exasperant amb resultats que no poden satisfer del tot ningú, ni tan sols els enemics de la independència, però ha modificat el mapa polític de Catalunya i d’Espanya si més no per a una generació. A Catalunya tindrem tres blocs: l’unionista de sempre, l’autonomista/pragmàtic/pactista/col·laboracionista de sempre i l’independentista, que abans no hi era i que, com se sol dir tòpicament a les tertúlies, ha vingut per quedar-se. Aquest és el canvi, però, no ens enganyem, ara per ara l’independentisme serà una minoria al Parlament de Catalunya i ja veurem com creix a les properes dècades

Catalunya no tindrà un govern independentista fins que l’opció que ara lideri Carles Puigdemont no aconsegueixi a les urnes la majoria absoluta, una possibilitat que, segons tots els sondejos, és absolutament remota. Del que no es pot esperar absolutament res és d’una nova coalició JxCat-ERC.

Dos partits que s’odien i que es volen destruir junts no fan ni faran mai res de bo, i menys aconseguir quelcom tan difícil com la independència, així que convindria descartar la fórmula JxCat-ERC per sempre

Dos partits que s’odien i que es volen destruir junts no fan ni faran mai res de bo i menys aconseguir quelcom tan difícil com la independència, així que convindria descartar la fórmula per sempre i deixar de parlar d’unitat de l’independentisme i d’estratègia comuna. La prioritat d’ERC és i sempre ha estat acabar amb Convergència o com es digui qui li disputa l’hegemonia en l’espai catalanista. I la prioritat de Convergència/Junts per Catalunya/Crida és aprofitar ara la popularitat de Carles Puigdemont per aconseguir a les urnes una minoria majoritària que obligui a ERC a repetir un govern tan inútil com el d’ara. Perquè es continuaran odiant.

De proves no en falten. Semblava que quan ERC va accedir a retirar-li l’acta de diputat al president Torra s’havia acabat tot. Ara, quan ERC s’ha apuntat al lliurament del cap de la Laura Borràs al tàndem Marchena-Zaragoza podia esperar-se que el president Torra aprofitaria l’avinentesa per expulsar ERC del Govern. Tampoc ha passat.

Amb el conte de la unitat de l’independentisme, que és la més gran mentida, s’està mantenint com a govern un  artefacte que és un autèntic frau democràtic perquè no respon en absolut als interessos ni als desitjos de la gent que amb bona fe els va donar suport a les eleccions.

Si JxCat i ERC encara no han trencat del tot és perquè tenen por de necessitar-se després de les eleccions per poder mantenir-se al Govern. Com tothom sap, el pla d’ERC és assumir definitivament el paper d’interlocutor amb l’Estat i governar amb les esquerres d’obediència estatal que és el que ha intentat sempre que ha pogut. Per la seva banda, el grup de Puigdemont no tindrà cap aliat per governar que no sigui una ERC novament derrotada que no sumi majoria amb PSC i comuns. La rancúnia seria tremenda. La política fa estranys companys de llit, però el sadomasoquisme, el sexe dur, no sol ser gaire fèrtil.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat