És obvi que tant Pedro Sánchez com Quim Torra no volien engegar-ho tot a rodar el primer dia. De fet, no s’ho podien permetre, sobretot el president del govern espanyol, que necessita els vots sobiranistes per anar tirant fins a l’any 2020. Tampoc cap dels dos presidents estava en condicions d’acordar res de fonamental amb el seu interlocutor, així que el que han fet ha estat inaugurar el retorn a la política, a les relacions polítiques entre adversaris polítics, valguin totes les redundàncies, i, com diu la cançó del cantautor, “cada loco, con su tema”.

Les bones paraules tant del president Torra com les optimistes versions de la Moncloa han creat un caliu de desescalament del conflicte que consisteix a conjurar-se a evitar que les iniciatives a què cadascun es veu obligat, siguin declaracions polítiques sobiranistes, siguin impugnacions davant el Tribunal Constitucional, com va passar la setmana anterior, no desemboquin en un trencament de relacions. Sigui dit sense acritud ni per subministrar pólvora als hiperventilats, és una mena d’entente cordiale que ja van practicar Felipe González i Jordi Pujol després de la querella de Banca Catalana. A cada trobada s’inventaven una nova comissió bilateral, que és una manera de xutar la pilota ben lluny.

Ara hi ha una pregunta molt fàcil de fer: amb aquest nou caliu que s’acaba d’estrenar, a qui l’interessa l’extradició de Carles Puigdemont?

Això pot enfurismar bona part del sobiranisme sense saber la part secreta de la reunió. En tot cas, Sánchez i Torra no haurien estat dues hores i mitja parlant si no tenien ganes de donar la sensació que s’obren nous camins, que no convergiran en les qüestions polítiques, però que seran imprescindibles des del punt de vista processal. Ja poden anar dient uns i altres ―i per raons oposades― que els presos no són matèria negociable, però si ho fossin, tampoc ho dirien. Sánchez i Torra són conscients que l’existència de presos i exiliats farà impossible la normalització política i des de l’executiu espanyol encara hi ha molt marge d’actuació malgrat que la darrera paraula la tinguin els jutges. Res no tindria sentit si no fos pels presos. És difícil imaginar que en les estratègies d’ambdós presidents no figuri la situació dels encarcerats com una prioritat. Ara hi ha una pregunta molt fàcil de fer. Amb aquest nou caliu que s’acaba d’estrenar, a qui l’interessa l’extradició de Carles Puigdemont?

D’altra banda, la nova fiscal general, María José Segarra, ja ha dit que no està decidit ni molt menys com es formularan les qualificacions dels delictes que s’atribueixen als líders independentistes i els que la coneixen asseguren que no comparteix amb els seus antecessors en el càrrec l’existència del delicte de rebel·lió ni la prolongació de la presó provisional.

Arribats a aquest punt, de la mateixa manera que la transició del 78 es va desenvolupar sota vigilància militar, ara sembla que els jutges, emparant-se en el cap de l’Estat, volen ser ells els que fixin el criteri oficial. Hi ha bon caliu polític, Sánchez i Torra han assumit riscos, però sí que pot engegar-ho tot a rodar molt aviat el jutge Llarena si suspèn en les seves funcions parlamentàries els diputats empresonats. Seria un acte de sabotatge. Tot i que també podria evitar-ho... ordenant la llibertat provisional. Aviam