El Dia Internacional dels Drets Humans ens deixa un Estat que no es despentina, ni un mil·límetre, davant l’incompliment flagrant dels tractats i pactes internacionals en matèria de drets humans, tal com denuncien organismes com l’ONU, Amnistia Internacional, International Trial Watch o el Consell d’Europa.

En un creixent context de crisi democràtica, d’involució, de regressió de drets i amb un marc polític d’inestabilitat ―amb les negociacions entre PSOE i ERC per encarrilar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya―, la violació dels drets humans no només es visualitza amb l’empresonament o l’exili dels líders independentistes, la judicialització de la política o l’augment de la repressió als carrers, sinó per l’enorme motxilla que arrossega l’Estat.

A finals de la setmana passada la cancellera alemanya, Angela Merkel, visitava per primera vegada el camp de concentració d’Auschwitz, lloc on van ser assassinades més d’un milió de persones, la majoria jueus. Amb anterioritat ja ho havien fet els cancellers Helmut Schmidt i Helmut Khol i amb el canceller Konrad Adenauer demanant perdó pel genocidi nazi. “Recordar els crims, identificar als autors i retre homenatge digne a les víctimes és una responsabilitat”, explicava Merkel durant la seva intervenció. Immediatament, les xarxes es van inundar de comparatives entre el compromís de Merkel i la deixadesa a Espanya precedida de la més absoluta impunitat. I no els hi faltava raó, però amb alguns matisos.

Cap govern del PP ni del PSOE s’ha pres la “memòria” com una qüestió d’Estat. És molt difícil d’entendre com una democràcia pot considerar-se tal mantenint més de 140.000 desapareguts en milers de fosses sense obrir. Com es pot acceptar un segon funeral d’Estat amb honors a un genocida amb un mausoleu feixista gestionat pel mateix Estat? Com s’entén que la sentència d’un president de la Generalitat, Lluís Companys, afusellat pel feixisme estigui vigent, com tants altres centenars de milers? O com s’entén el paper galdós de la justícia espanyola quan protegeix a criminals franquistes ajudant-los a evadir la justícia internacional ―amb l’excusa d’una llei d’amnistia preconstitucional― quan se’ls reclama per crims de lesa humanitat?

La instauració dels valors republicans al capdavant de les polítiques de memòria a Catalunya han estat claus per l’avenç cap a la consolidació d’unes polítiques de memòria democràtiques

Tot i l’evidència, seríem uns hipòcrites si no ens miréssim el melic. La Catalunya dels diferents governs de Jordi Pujol ben poc va fer per recuperar la memòria. Catalunya va fer un primer pas en la consolidació de les polítiques de memòria amb el primer tripartit. La llei de fosses o la del memorial democràtic van ser indispensables, tal com sempre m’ho recorda Lluís Salvadó, el primer a impulsar els Espais de Memòria de la Batalla de l’Ebre. I va ser en aquest context on jo vaig començar a implicar-me amb la memòria. Jo soc uns dels milers de besnets que continuen buscant el seu familiar 80 anys després. Una de les milers d’històries que continuen silenciades o perdudes entre l’oblit. El meu besavi va desaparèixer a la Batalla de l’Ebre i va deixar enrere l’esposa i una filla de 4 anys. I ja saben que suposava això a finals dels anys trenta: misèria, pobresa, gana i passar a ser assenyalats com a “rojos”. Assenyalats a l’escola on els tallaven els cabells i els purgaven amb oli ranci de bacallà. Així m’ho explicava sempre la padrina. Les penúries d’una família que davant les adversitats va tirar endavant amb treball i esforç, amb lluita i perseverança. Inculcant-nos uns valors i uns principis als quals mai van renunciar. I d’aquí venim, de perdre una guerra que va liquidar la República guanyada a les urnes per un règim cabdillista que va mutar a monàrquic.

El govern d’Artur Mas va posar tots els bastons possibles a les rodes amb una enorme retallada a les polítiques de memòria amb l’excusa de les retallades per la crisi, però senzillament era per pura ideologia. Una moció parlamentària de finals del 2013 avalava el nostre projecte a la Universitat de Barcelona i obligava el govern a recuperar les mostres d’ADN de familiars i comparar-les amb les restes humanes que es localitzaven a les fosses. Ni les diverses compareixences al Parlament de Catalunya ni la reiteració del síndic de greuges van tòrcer la voluntat d’Artur Mas. Moltes van ser les pressions perquè desistíssim. Però la lluita per recuperar la dignitat dels nostres herois bé s’ho valia, i no vam defallir! Hi ha tot un món neoindependentista que avui avala un futur republicà però que segueix ignorant tota la memòria republicana. Perquè la seva tradició era ben bé una altra.

Amb l’arribada de Raül Romeva al capdavant de les polítiques de memòria el 2016 es recuperava l’esperança. Amb una experiència dilatada adquirida als Balcans ―quan era eurodiputat― amb el coneixement del procediment en l’obertura de fosses i la identificació, no va fallar. La rebuda i entesa va ser immediata i, poc després, el govern n’assumia el repte. L’exconseller Carles Mundó tancava la presó Model i impulsava la via parlamentària amb l’aprovació de la llei que anul·lava les més de 66.000 sentències sumaríssimes a Catalunya. I amb l’arribada de la consellera Ester Capella, al capdavant del Departament de Justícia, la consolidació del projecte amb la imminent tramitació de la Llei de Memòria Històrica de Catalunya. Els que no sàpiguen què signifiquen els valors republicans, aquí diversos exemples.

La instauració dels valors republicans al capdavant de les polítiques de memòria a Catalunya han estat claus per l’avenç cap a la consolidació d’unes polítiques de memòria democràtiques.

Les nostres àvies i besàvies se’n van sortir en condicions molt més adverses. Elles ens han ensenyat qui som, d’on venim. Som aquí perquè elles van viure perquè nosaltres poguéssim viure. Som els hereus d’aquella lluita, la lluita republicana en defensa de la democràcia, els drets i la llibertat i que el franquisme va segar de soca-rel. Tenim l’obligació de recuperar la memòria i dignificar tota aquella gent que ho va perdre tot, fins la vida. També per estricta salut democràtica.